‘Mea culpa' a Gavà

“Ens sap molt greu, des­co­neixíem el valor patri­mo­nial de la cape­lla de l'Assumpció”, reco­neix Carme Esqui­rol, asses­sora de Benes­tar i Acció Social de l'Ajun­ta­ment de Gavà, loca­li­tat on el 1968 es va eri­gir aquest edi­fici con­ce­but artísti­ca­ment per l'arqui­tecte Joan Barangé, l'escul­tor Josep M. Subi­rachs i el pin­tor Josep M. Mejan. Com va publi­car El Punt Avui dijous , el tem­ple avant­guar­dista va ser des­man­te­llat el 2006 amb llicència muni­ci­pal. No figu­rava en el catàleg de béns pro­te­gits. Legal­ment irre­prot­xa­ble. Però, i ètica­ment? També en parla amb pena, però sense cap “mala consciència”, Juan Pas­cual, l'admi­nis­tra­dor de la residència San Lorenzo, l'empresa que va tirar enda­vant la polèmica reforma: “No se'ns pot acu­sar d'haver des­truït res amb mala fe: no teníem cap docu­men­tació i ningú ens va avi­sar de la importància d'aquesta obra. Altres han fet mala­ment les coses.”

És la història d'un des­propòsit que evi­den­cia la inde­fensió del patri­moni artístic con­tem­po­rani per ignorància de l'admi­nis­tració, i també de la soci­e­tat. Esqui­rol recorda que l'última actu­a­lit­zació de l'inven­tari de béns a res­pec­tar data del 2000 i que, en el període d'expo­sició pública, “ningú va adver­tir que s'hi havia d'incloure”. “Se'ns va esca­par”, admet.

Va ser la his­to­ri­a­dora de l'art Judit Subi­rachs, filla del repu­tat escul­tor, qui va des­co­brir l'any pas­sat que l'edi­fici pri­mi­geni havia des­a­pa­re­gut. Junt amb el pin­tor Mejan, l'únic super­vi­vent d'aque­lla tríada d'artis­tes, no han parat d'inves­ti­gar i de dema­nar expli­ca­ci­ons a l'Ajun­ta­ment (l'únic que des del pri­mer moment els ha tin­gut una atenció), al geriàtric i als arqui­tec­tes (Mejan els hi va enviar una carta però mai la van con­tes­tar). Després que aquest diari publiqués l'arti­cle de denúncia, ahir van entrar per pri­mera vegada a la nau que havia ocu­pat la cape­lla, recon­ver­tida en sala d'estar, des­patx i lava­bos.

Un dia trist i dolorós

Tot i que pels plànols conei­xien per­fec­ta­ment les des­tros­ses que havia com­por­tat el canvi d'ús de l'antic espai de culte, la visita d'ahir va ser trista i dolo­rosa. A Mejan li van caure les llàgri­mes quan va com­pro­var in situ que tota la pan­ta­lla de vitralls que va dis­se­nyar per a la façana sud havia estat eli­mi­nada. Una vidri­era d'uns quinze metres qua­drats que irra­di­ava una llum i uns colors molt espe­ci­als, en sin­to­nia amb el sos­tre enra­jo­lat amb peces ceràmiques vidri­a­des de la Bis­bal. Un sos­tre del qual tam­poc queda cap ras­tre visi­ble: es va tapar amb pla­ques.

L'admi­nis­tra­dor de la residència diu que quan van adqui­rir la finca van que­dar “mera­ve­llats” amb els vitralls, “sense saber mai que eren d'un artista”. Tant és així que d'entrada van voler con­ser­var-los, a pesar que el pro­jecte que els van pre­sen­tar els arqui­tec­tes “no ho pre­veia”. “Però quan ho vam plan­te­jar als pale­tes, ens van adver­tir que era molt costós”, explica Pas­cual.

Albert Que i Gemma Cristià, els arqui­tec­tes que van sig­nar la reforma, donen la seva versió en un arti­cle que publi­quem a la pàgina 38. El seu argu­ment prin­ci­pal és que l'edi­fici estava “des­fa­sat tant des del punt de vista de la nor­ma­tiva com dels paràmetres de con­fort actu­als”.

Els res­pon­sa­bles del geriàtric sí que sabien que el con­junt escultòric del pres­bi­teri, for­mat per un altar, un ambó i una seu de for­migó enco­frat i un sagrari, era de Subi­rachs. Els ho van dir les mon­ges que els van ven­dre les ins­tal·laci­ons, les Ger­ma­nes dels Pobres. “Vam con­tac­tar amb Caixa Penedès perquè vam tro­bar infor­mació que tenien una fun­dació dedi­cada a Subi­rachs [en rea­li­tat, l'enti­tat finan­cera estava pro­jec­tant un espai d'expo­sició per­ma­nent, però mai el va exe­cu­tar]. Teníem la hipo­teca amb ells i els vam pro­po­sar una per­muta a canvi de les obres de Subi­rachs, però ho van rebut­jar”, revela Pas­cual.

El crist, al jardí

El cas és que en la reforma es van trin­xar la majo­ria de peces de l'escul­tor. Es va sal­var el sagrari, que con­ti­nua encas­tat en una paret de la sala. I tam­poc es va tocar un espec­ta­cu­lar crist de bronze que la nova pro­pi­e­tat es va tro­bar al jardí inte­rior de la finca. “Les mon­ges ja l'havien tret de la cape­lla perquè no els agra­dava”, diu l'admi­nis­tra­dor. Actu­al­ment, con­ti­nua lluint a l'exte­rior del geriàtric, on també s'aca­ba­rien recol·locant els bancs dis­se­nyats per Mejan: “Els vam ofe­rir a la parròquia de Gavà i tam­poc els van voler.”

“Que s'hagin pre­ser­vat alguns ele­ments és millor que es llan­ces­sin a les escom­bra­ries, però la cape­lla tenia valor com a con­junt, i aquest ja no exis­teix”, lamenta Judit Subi­rachs. L'Ajun­ta­ment està dis­po­sat a repa­rar d'alguna manera el mal fet. Estu­diarà cata­lo­gar les res­tes con­ser­va­des i fins i tot museïtzar-les amb sen­tit pedagògic. El grup muni­ci­pal d'ERC, que ja fa uns mesos que denun­cia el cas, ho pro­po­sarà al ple.