cultura

Patrimoni indefens

La destrucció de la capella de Gavà és un senyal de la falta de sensibilitat per protegir les expressions artístiques contemporànies, segons opinen els experts

Carme Grandas: “L'arquitectura dels 60, i encara més la religiosa, s'ha menystingut fins no fa gaire”
Jordi Badia: “S'ha acabat el temps de la ‘tabula rasa'. Cal saber valorar les preexistències”
Carles Duarte: “La destrucció de la capella és una humiliació a l'art i als artistes. Gravíssim”

La soci­e­tat ha pres consciència els últims temps dels valors del patri­moni cul­tu­ral. I, men­tres­tant, l'admi­nis­tració ha anat afi­nant el marc legal per pre­ser­var-lo. Una esgle­si­ola romànica per­duda als Piri­neus o una mansió moder­nista de l'Eixam­ple són into­ca­bles. No hi ha dis­cussió. Però la sen­si­bi­li­tat per les relíquies del pas­sat minva quan entren en joc obres de cre­ació recent. La des­trucció de la sin­gu­lar cape­lla de Gavà que el 1968 van con­ce­bre l'arqui­tecte Joan Barangé, l'escul­tor Josep M. Subi­rachs i el pin­tor Josep M. Mejan obre un inter­ro­gant inqui­e­tant: quina atenció pro­tec­tora estan rebent les expres­si­ons artísti­ques con­tem­porànies?

L'edi­fici de la loca­li­tat del Baix Llo­bre­gat, que va ser des­man­te­llat amb llicència muni­ci­pal per ins­tal·lar-hi uns ser­veis geriàtrics, era d'influència avant­guar­dista perquè reco­llia una visió reno­va­dora de l'art sacre. “Sens dubte s'hau­ria d'haver con­ser­vat. O, com a mínim, s'hau­ria d'haver docu­men­tat a fons fotogràfica­ment i s'hau­rien d'haver con­ser­vat tots els ele­ments artístics apli­cats, espe­ci­al­ment l'altar i el vitrall”, emfa­sitza l'his­to­ri­a­dor de l'art Àlex Mitrani.

“M'entris­teix, però no em sorprèn el que ha pas­sat. Tot el que no té la pàtina d'antic està més inde­fens”, asse­nyala l'his­to­ri­a­dor de l'art Fran­cesc Font­bona, que recorda la con­tro­ver­tida recon­versió de la plaça de les Are­nes en cen­tre comer­cial. Des de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans va redac­tar un informe a favor del seu empar. “Jo argu­men­tava que d'ermi­tes romàniques en tenim una pila, i totes estan pro­te­gi­des, però que de gran coli­seu d'espec­ta­cles públics del segle XIX a Cata­lu­nya només teníem aquest. Molts ho van inter­pre­tar com un sacri­legi.”

Els experts aler­ten que la des­a­pa­rició de la cape­lla de Gavà és un senyal de la pre­o­cu­pant falta de con­si­de­ració per les mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques del pre­sent o del pas­sat més imme­diat (el moder­nisme marca una bar­rera men­tal clara), i en con­cret si són de l'època en què va ser cons­truït aquest espai de culte. “Ens costa veure el valor de les arts apli­ca­des a l'arqui­tec­tura i ens costa apre­ciar encara el que s'ha fet als anys sei­xanta o setanta”, pre­cisa Mitrani. La his­to­ri­a­dora de l'art Carme Gran­das com­par­teix aquest punt de vista: “L'arqui­tec­tura dels anys sei­xanta, i encara més la reli­gi­osa, s'ha menys­tin­gut fins no fa gaire i encara ho con­ti­nua estan, en part. L'hem de tre­ba­llar molt més.”

Artur Ramon, his­to­ri­a­dor de l'art i el gale­rista de Subi­rachs, remarca que, període infra­va­lo­rat a part, també hi van influir els pre­ju­di­cis sobre un dels autors. “Subi­rachs és una figura con­tro­ver­tida que té molts ene­mics. Hau­ria anat a terra la cape­lla si la inter­venció l'hagués fet Tàpies?”. “Amb Subi­rachs estem acos­tu­mats que tot­hom tin­gui la pedra a punt per tirar-la al damunt de la seva memòria”, hi afe­geix Font­bona. Ramon va més enllà i lamenta les reticències amb la gene­ració d'artis­tes de la post­guerra, “que no estan repre­sen­tats en cap museu”. “Tot va lli­gat: que des­tru­ei­xin una obra de Subi­rachs, que el lle­gat de Ràfols Casa­mada deam­buli pels Encants, que ningú es recordi de Gui­no­vart...”

La cape­lla no es va res­pec­tar perquè no estava inclosa a la llista de béns pro­te­gits del muni­cipi. La radi­cal reforma que van sig­nar els arqui­tec­tes Albert Que i Gemma Cristià no es va tro­bar amb cap impe­di­ment legal. L'arqui­tecte Jordi Rogent, un dels coau­tors del catàleg de Gavà, explica que durant el procés per ela­bo­rar-lo “va fallar la infor­mació”. Ningú va adver­tir el seu equip de l'existència d'aquest edi­fici i, per tant, no el van poder ava­luar. Rogent, artífex del catàleg de Bar­ce­lona, és un pro­fes­si­o­nal amb molta experiència que aporta una mirada “objec­tiva” en els inven­ta­ris, però és impres­cin­di­ble “l'ajuda del major nom­bre pos­si­ble de conei­xe­dors de la rea­li­tat cul­tu­ral de la població” perquè no s'escapi res de relle­vant.

La cape­lla es va esca­par mal­grat que Rogent va fer córrer el calen­dari de la pro­tecció per tenir-lo actu­a­lit­zat. També ho va fer a Bar­ce­lona: l'última revisió és del 2000 –molt llunyà ja– i va arri­bar fins al 1965, amb algu­nes excep­ci­ons encara més recents. L'acon­se­lla­ble és “incloure edi­fi­cis que han demos­trat la seva vàlua al llarg d'un temps deter­mi­nat (30 anys, una gene­ració, pot ser una xifra ade­quada) i la seva valo­ració no és fruit d'una pri­mera impressió o d'un moment deter­mi­nat”.

Però el cert és que per als ajun­ta­ments no és tan sen­zill fer créixer en volum la llista d'into­ca­bles. “La legis­lació urbanística és molt pro­tec­tora amb la pro­pi­e­tat pri­vada”, pre­cisa Joa­quim Nadal, direc­tor de l'Ins­ti­tut Català de Recerca en Patri­moni Cul­tu­ral, que posa l'exem­ple del xalet Tarrús (1935) de Girona, de per­so­na­li­tat raci­o­na­lista, un movi­ment al qual encara tenim pen­dent donar valor. L'Ajun­ta­ment el va decla­rar bé pro­te­git, però els seus pro­pi­e­ta­ris van anar als tri­bu­nals per recla­mar les pèrdues econòmiques que els supo­sa­ven les res­tric­ci­ons cons­truc­ti­ves. I la justícia els va donar la raó. El con­sis­tori va haver de pagar-los més d'un milió d'euros.

A Girona, el fan­tasma del xalet Tarrús va por­tar a la des­ca­ta­lo­gació d'un altre edi­fici que també es con­si­de­rava digne de ser man­tin­gut, el garatge Forné (1957). La ciu­tat s'hi jugava una pena­lit­zació de nou mili­ons. “Els ajun­ta­ments no tenen tant marge per pre­ser­var intac­tes tots els ele­ments patri­mo­ni­als relle­vants que estan en mans pri­va­des. S'ho han de pen­sar molt bé perquè no podrien assu­mir tan­tes indem­nit­za­ci­ons milionàries”, adver­teix Nadal.

Tam­poc no es pot con­ser­var tot: les ciu­tats són ens vius que es trans­for­men. Què, per què i com s'ha de sal­var? “Cal­dria sem­pre fer un estudi previ, con­sul­tant espe­ci­a­lis­tes diver­sos i inde­pen­dents. Es podria crear una mena de comissió flo­tant per por­tar a terme els infor­mes per­ti­nents. El que s'ha de valo­rar és la qua­li­tat i la sin­gu­la­ri­tat artísti­ques, però també si l'obra o l'espai tenen una repre­sen­ta­ti­vi­tat històrica. És la suma d'obres de valor mitjà la que crea un pai­satge i una qua­li­tat patri­mo­nial gene­ral. Quin atrac­tiu tin­dria una Bar­ce­lona moder­nista on només s'hagues­sin con­ser­vat Gaudí, Domènech i Mon­ta­ner i Puig i Cada­falch?”, diu Mitrani.

“El pro­blema és qui deci­deix el que es con­serva i el que no. I si hi ha motius espu­ris pel mig. Uns arqui­tec­tes que tenen un encàrrec i uns polítics sense pre­pa­ració mai no hau­rien de pren­dre deci­si­ons d'aquest tipus”, emfa­sitza Joan M. Min­guet, expre­si­dent de l'Asso­ci­ació Cata­lana de Crítics d'Art. Per Min­guet, l'exem­ple de Gavà no és tant el d'una pèrdua patri­mo­nial com el d'una mala praxi. Ell con­vida a refle­xi­o­nar “si una cape­lla és una cons­trucció que avui pot tenir vigència. Pot­ser s'havien d'haver sal­vat els ele­ments artístics (si una comissió ho hagués con­si­de­rat oportú), però mai ser des­tros­sats per caprici o per les pres­ses d'unes per­so­nes”.

Per l'arqui­tecte Jordi Badia, s'està pro­duint un feno­men que aca­barà fre­nant les acti­tuds més laxes en la sal­va­guarda del patri­moni. “La ciu­ta­da­nia està molt mobi­lit­zada i està dema­nant que es con­si­de­rin patri­moni coses que fins fa molt poc era impen­sa­ble que se'n pogues­sin con­si­de­rar. Estan aflo­rant nous valors com ara el de la memòria històrica. La pressió popu­lar està forçant aquest canvi de para­digma i l'admi­nis­tració aca­barà ate­nent les recla­ma­ci­ons”, indica. Badia asse­gura que en el dis­seny de les ciu­tats del futur serà clau “saber valo­rar les pre­e­xistències. S'ha aca­bat el temps de la tabula rasa, els de des­truir per cons­truir, perquè s'està impo­sant una nova men­ta­li­tat: ender­ro­car un edi­fici no afecta només aquest edi­fici, sinó també el car­rer o la plaça i tota la ciu­tat”.

Soci­e­tat pico­na­dora

El filòsof i crític d'art Arnau Puig opina que la cape­lla era “una obra menor” però que això no treu el con­flicte de fons: “La falta de res­pecte pels artis­tes i les seves obres. Som una soci­e­tat pico­na­dora que obvia que els artis­tes tenen drets intel·lec­tu­als sobre les seves obres encara que ja no siguin de la seva pro­pi­e­tat.”

“Hi ha una impu­ni­tat total amb la modi­fi­cació i fins i tot la des­trucció de l'obra dels arqui­tec­tes que encara són vius”, diu Gran­das. Aquest és també el gran drama de la des­gra­ci­ada història de la cape­lla de Gavà: dos dels tres cre­a­dors que l'havien con­ce­buda encara vivien quan van deci­dir liqui­dar-la. Ni els pro­pi­e­ta­ris ni els arqui­tec­tes que van pro­jec­tar els nous usos de l'espai els van dir mai res. “Fa temps que entre alguns arqui­tec­tes s'estan bus­cant solu­ci­ons legals que obli­guin a obte­nir la vènia, com és el cas dels advo­cats, quan et dema­nen inter­ve­nir en un edi­fici fet per un arqui­tecte que encara és viu. No per no poder tocar res, però sí per escol­tar els seus rao­na­ments, un fet que pot aju­dar a pren­dre algu­nes deci­si­ons de la inter­venció”, revela Rogent.

“El que van fer era legal, però total­ment amo­ral”, sen­ten­cia la his­to­ri­a­dora de l'art Beli Arti­gas, que cri­tica que hi hagi “tanta hipo­cre­sia” en la defensa del patri­moni: “Els polítics només en fan ban­dera si hi veuen rèdits.” Cal una cul­tura artística col·lec­tiva real, cla­men els espe­ci­a­lis­tes. “El cas de Gavà és una humi­li­ació a l'art i als artis­tes. Gravíssim perquè deixa en evidència una manera de rela­ci­o­nar-nos amb la cul­tura super­fi­cial, banal i frívola”, rebla Car­les Duarte, pre­si­dent del Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i les Arts.

L'Ajuntament de Gavà blinda les restes de la capella

L'Ajuntament de Gavà iniciarà els tràmits per declarar les restes de la capella de l'Assumpció bé cultural d'interès local (BCIL). Ho va anunciar en el ple de dijous. La proposta va sortir del grup d'ERC, que fa mesos ja va denunciar la destrucció de l'edifici. El consistori va tornar a expressar que se sent “dolgut” pel que ha passat. Bé, pel que va passar fa deu anys, ja que la controvertida reforma és del 2006. Ha transcendit ara perquè la historiadora de l'art Judit Subirachs ho va descobrir de sorpresa mentre feia la tasca de catalogació de l'obra del seu pare, Josep M. Subirachs. De restes de la capella n'hi ha més aviat poques. Tan sols un crist de bronze i un sagrari creats per Subirachs. Totes les altres obres (un conjunt format per un altar, un ambó i una seu) que havia concebut l'escultor van ser trinxades. De l'aportació que va fer el pintor Josep M. Mejan, un vitrall que dotava l'espai d'una llum i uns colors especials, no en queda cap rastre. I de l'arquitectura primigènia de Joan Barangé, ben poca cosa. L'Ajuntament de Gavà s'ha compromès també a parlar amb els propietaris, la residència San Lorenzo, per buscar la manera de donar valor a les peces supervivents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia