Mestres de Tavernier

“Mai parlo de Nouvelle Vague perquè penso que aquests mots no volen dir res”, afirma, contundent, Bertrand Tavernier. Fa referència al seu documental Las películas de mi vida, que ahir va presentar en el BCN Film Fest i que s'estrenarà als cinemes el 26 de maig, perquè en l'entrevista que va concedir ahir a El Punt Avui ho va dir diverses vegades. “Sota aquesta etiqueta de Nouvelle Vague hi ha cineastes que no tenen res a veure –opina–. La crítica sovint té tendència a crear etiquetes per esbrinar les semblances i diferències entre directors.”

De fet, en el seu documental parla de diversos cineastes que formen part d'aquest moviment, i amb els quals va treballar: Truffaut, Godard, Varda, Chabrol... “Vaig ser el cap de premsa de gairebé tots els directors de la Nouvelle Vague. El problema és que, per reivindicar-se, van voler esborrar el passat, i en aquest passat hi havia cineastes extraordinaris.” D'aquests altres cineastes, i també actors, músics, muntadors... parla Tavernier en el seu documental: Jean Becker, Jean Gabin, Henri Decoin, Renoir, Melville... “No és una pel·lícula cinèfila, sinó de directors –explica–, parlo de les pel·lícules que m'agraden des de la perspectiva de director: dels problemes que afrontem com a realitzadors i la manera de resoldre'ls de gent com Renoir, Becker, Sautet...” També diu que és una pel·lícula que vol ser personal, de reconeixement: “Volia donar les gràcies a tots els creadors, directors, compositors... que potser han canviat la meva vida, o almenys m'han ensenyat moltes coses.” Força més coses que els polítics, afirma: “Els cineastes, actors, actrius... m'han fet estimar més el meu país que els polítics. La majoria de joves polítics i la gent que els assessora i els escriu els discursos haurien d'escoltar els diàlegs de certes pel·lícules. Michel Audiard va escriure per a Le president [1961] «estic a favor de l'Europa dels treballadors, contra l'Europa dels accionistes». M'agradaria sentir aquesta frase de la boca d'un president socialista i no l'he sentida mai.” Tavernier considera que si els polítics “miressin les pel·lícules d'abans, ja fa temps que s'haurien pres mesures per impedir el creixement del Front National”.

Defineix François Hollande com “un home sense cap interès artístic, un home que viu en els dossiers”. Mitterrand, en canvi, “tenia una cultura literària i cinematogràfica”, i tot i que va cometre grans errors, “la seva política internacional va ser extraordinària; Hollande és nul en tots els camps”.