Coses a dir

Fa dos anys ni tan sols es plan­te­java dedi­car-se a can­tar. Dimarts, però, Maria Arnal, davant d'un Apolo amb les entra­des exhau­ri­des, va abor­dar el Ball de Vet­la­tori (un “cant a la vida” basat en un ritual que se cele­brava al Medi­ter­rani després de la mort d'un infant) i A la vida, d'Ovidi Mont­llor, amb una sen­si­bi­li­tat que veus amb més ofici encara aspi­ren tro­bar. Hi ha can­tants que ho tenen i can­tants que no, i amb Arnal no hi ha gaire lloc per als dub­tes. Les seves cons­tants ria­lla­des, dela­to­res d'un evi­dent ner­vi­o­sisme davant el que era, pos­si­ble­ment, el seu reci­tal més impor­tant fins ara, no van estron­car un con­cert amb el qual ella i Mar­cel Bagés, gui­tar­rista tot ter­reny, van inter­pre­tar cants de batre de la zona d'Ala­cant sense ínfu­les tra­di­ci­o­na­lis­tes (Jo no canto per la veu); parau­les de Brossa que apel·len al poder no prou ben cali­brat que tenim quan ens unim ento­na­des amb gran deter­mi­nació (La gent) i ver­sos sen­su­als d'Estellés can­tats sense afec­ta­ci­ons (No he desit­jat mai cap cos com el teu). Arnal i Bagés, que van com­parèixer a l'esce­nari amb una posada escènica que recor­dava a la de Lole y Manuel, van començar amb la peça “sobre foses comu­nes del fran­quisme, tabús i silen­cis” que dona nom al seu pri­mer disc de llarga durada: 45 cere­bros y 1 corazón. El públic, ini­ci­al­ment con­tin­gut, va aca­bar can­tant, sense que ningú li ho demanés, la Grândola, Vila Morena de la revo­lució dels Cla­vells. I Bagés, amb David Soler, pro­duc­tor del disc, a l'esce­nari en qua­tre dels últims temes del con­cert, va inten­si­fi­car la nit amb revol­to­sos diàlegs de gui­tarra avant­garde, El dis­curs d'Arnal i Bagés és tan potent, i les coses que tenen a dir són tan­tes, que tota objecció que se'lspu­gui fer passa direc­ta­ment a un segon pla.