La bellesa efímera
Naomi Kawase reflexiona sobre la visió a ‘Cap a la llum', presentat ahir al Festival de Canes, on es va homenatjar Kiarostami amb la projecció del seu film pòstum
“El més bell es revela davant dels ulls amb el que està a punt de desaparèixer”, es diu a Hikari (Cap a la llum), la nova pel·lícula de la japonesa Naomi Kawase, que, presentada ahir a concurs a Canes, narra la relació entre una jove descriptora de films per a cecs i un fotògraf que va perdent la vista. Cineasta intimista que explora en el sentiment de la pèrdua procurant que els personatges ressorgeixin d'una experiència dolorosa, Kawase apunta una reflexió sobre la visió a partir de la seva absència, però, com és propi del seu cinema dels últims temps, es decanta cap al sentimentalisme i una estètica llepada que en aquest cas a vegades s'encarna en els flous que volen trobar una justificació en la visió borrosa del fotògraf, que, tornant-se cec, s'aferra a la seva càmera Rolleiflex. La directora de l'esplèndida Shara (2007), el seu primer film a la secció oficial de Canes després d'haver-se convertit el 2004 en la cineasta més jove que hi ha guanyat la Càmera d'Or a l'opera prima amb Suzaku, continua, doncs, les traces d'Aguas tranquilas i encara més Una pastelería de Tokio. Se suposa que busca reflectir la bellesa del món amb la consciència que s'hi revela de manera efímera, però, amb la seva voluntat d'agradar, es queda en el bonic. Tanmateix, després d'una jornada protagonitzada pel cinema torturador de Haneke i Lanthimos, no es pot menysprear el seu humanisme.
La bellesa del món, amb els seus enigmes, irradia moltes imatges de l'iranià Abbas Kiarostami, un dels grans cineastes de les últimes dècades. El director d'El gust de les cireres, amb la qual va guanyar fa vint anys la Palma d'Or, va morir el juliol passat i el festival va homenatjar-lo en la jornada en què també va celebrar el seu 70è aniversari.
Film testamentari
En absència seva, Kiarostami s'hi va fer present amb l'última pel·lícula, 24 frames, que ha adquirit un caràcter testamentari. Tal com va fer a Five, configurada amb cinc plans fixos que acabaven pràcticament en la foscor mentre se sent la remor de l'aigua en una nit de tempesta, Kiarostami manté la càmera fixa mentre dins de l'enquadrament es mouen aigües, plantes i animals (només hi ha presència humana en dos fragments) o cauen la pluja i la neu. Sí, la bellesa de la naturalesa, a vegades emmarcada a través d'una finestra, però també la seva violència i els signes de la mort.
Com va deixar-ne constància en una nota, que es reprodueix a l'encapçalament del film, Kiarostami sempre es va preguntar fins a quin punt els artistes busquen representar la realitat d'una escena. Tenint present que els pintors i els fotògrafs només han capturat una imatge i res del que hi ha abans i després, explica a la mateixa nota:. “Per 24 frames he utilitzat fotografies meves i hi he afegit el que imagino que pot haver passat abans o després d'aquests moments capturats.” Hi va afegir el moviment del cinema palpitant-hi la pintura.
La segona temporada de ‘Top of the lake'
Imma MerinoLa controvèrsia no només s'ha fet present a Canes amb la projecció a la secció oficial de dos films produïts per Netflix que no s'estrenaran a les sales de cinema. També amb la inclusió dels dos primers capítols del nou Twin Peaks pel fet que s'hi projectaran quatre dies després de l'inici de l'emissió televisiva de la sèrie dirigida per David Lynch. Les sèries (sobretot les mini-sèries) no són cap novetat en els festivals de cinema, entre els quals Canes, però, en tot cas, té més sentit la programació de la segona temporada de Top of the lake, la sèrie de la neozelandesa Jane Campion, una autora cinematogràfica que encara és l'única dona que ha guanyat la Palma d'Or, amb El piano, en 70 edicions! Això perquè la nova temporada, que du per subtítol China girl i que Campion ha codirigit amb Ariel Kleiman, no s'ha emès a la televisió i, per tant, és una primícia del festival, que, a més, l'ha projectat de manera integral: sis capítols de 58 minuts.
Aquesta cronista només ha pogut veure dos dels nous capítols de Top of the lake. Ho lamenta perquè va sentir-se enganxada a l'atmosfera ombrívola, de clara influència lynchiana, i els batecs feministes amb els quals Jane Campion reprèn el personatge de la inspectora Robin Griffith, que interpreta Elizabeth Moss. Només diré que la nova tanda comença amb una maleta llençada a la platja de Bondy, a Sydney. A dins hi ha un cadàver.
