“Ara no hi ha imaginació”

Martha Graham era molt popular i tothom volia aprendre la seva tècnica, però Miss Graham no donava permís als professors per dir que estaven donant classes de Graham. Va ser així que, amb els anys, José Limon, deixeble seu, es va fer més conegut perquè ell sí que divulgava el seu mètode.

Està basada en el ioga. Quan Graham [Pittsburgh, 1894-Nova York, 1991] va arribar a Nova York tenia clar que volia ballar i fer coreografia, però havia de donar primer classes per guanyar-se la vida. Va començar donant classes del que havia après amb Ruth St. Denis i Ted Shawn. Aquest, però, li va dir que li havia de pagar 500 dòlars, una gran quantitat aleshores, i parlant amb l’home que va inventar el pilates, li va suggerir que fes la seva pròpia tècnica, i així va començar tot. A mi em va agradar perquè la respiració està molt pensada i els moviments es fan a favor del cos. Jo havia fet clàssic, lluitant, i pensava: “Què bonica aquesta aproximació al moviment!”

La tècnica es pot perfeccionar en cinc anys, mentre que el clàssic, en 10. No hi ha puntes, no hi ha petits salts... A la meva època, però, ningú parlava de tècnica sinó d’expressió. El més important era el que podies comunicar. Els meus professors de clàssic només em volien muscular i acabaves tens; en canvi en Graham mai va mencionar els músculs, tot era una imatge. Has d’imaginar una àguila... i de seguida entenies la intenció. Quan era a Nova York vaig coincidir amb el segon grup de ballarins que treballava amb Graham. Hi ha un vídeo, A Dancer’s World, amb els seus millors ballarins, i sorprèn perquè no tenen tècnica. És una qualitat de moviment més que no pas musculatura.

Fe total en la deessa. Marta Graham era la deessa. Sense aquesta convicció no era possible ballar. Jo vaig estar tres anys a la seva escola, The Arts Educational School, a partir del gener del 1963, amb una beca i fent d’au pair per al director d’assajos de la companyia. Tothom havia de passar per pre-elemental, per molt que fossis Baríxnikov o Nuréiev. Era una mica de rentada de cervell perquè entenguessis bé què era Graham. Després passaves a elemental. Vaig estar-hi sis mesos i al final d’una classe (canviàvem de professor cada dia) em va dir que podia passar a intermedi. Jo era la més joveneta de l’escola i estava emocionadíssima. Aquella mateixa tarda vaig trobar Miss Graham i li vaig dir: “M’han pujat a intermedi!” i em va respondre: “Vigila, la majoria de gent es queda a l’intermedi tota la vida.”

Per pura casualitat. Vaig anar al cine un dia i entre pel·lícula i pel·lícula passaven algun documental. Normalment eren curts d’animals, però aquell dia van passar A Dancer’s World, on apareix Graham, que ja tenia seixanta anys i escaig, amb una clau enorme al cap. Quan vaig tornar a casa, estava decidida a anar a Nova York. Em va agradar sobretot la música, que no era la típica de Chopin, sinó improvisada i de gran qualitat. També em va impactar veure una ballarina de color perquè a Londres, si eres de color, et deien: “Potser podràs donar classes, però oblida’t de ballar en una companyia. És fort, oi?

Vaig seguir tots els cursos, fins que un dia necessitaven una ballarina per fer una substitució. Jo sabia que era la millor, però van agafar una altra noia perquè el seu pare havia regalat una gran quantitat de diners a la Fundació. Jo no tenia diners i tampoc era una ballarina brillant, perquè val a dir que de vegades arribaven noies del Japó amb una tècnica impressionant i la força d’un samurai, i de seguida les contractaven.

Sí, ballen una mica com un robot. La tècnica del butoh que tenen m’encanta. Aleshores vaig ballar només de suplent. Quan vaig arribar a la companyia, Graham just havia deixat de ballar papers difícils i va patir moltíssim. Va muntar Primitive Mysteries per a ella i dotze ballarines, i jo era suplent. Després vaig anar a Londres, on acabava d’obrir l’escola The Place. El director estava enamorat de Graham i volia reproduir la seva escola. Jo em vaig fer càrrec de la direcció artística i també donava classes.

Per mi no hi ha distorsió en la seva tècnica. Tot és molt líric, hi ha aquesta idea d’atacar la música en plan percussió, i això dona molta força. No és com Merce Cunningham, que va agafar la dansa clàssica i la va destrossar i feia coreografies que no tenien cap lògica. En Graham hi havia un tema molt fort. La gent no entén quan dic que, als anys 60, quan s’obria el teló i algú feia un moviment ja sabies si era Cunningham, Graham, Limon, Anna Sokolov, Hanya Holm... i en canvi ara tothom fa les mateixes coses i tot s’assembla. Gràcies a les xarxes socials tothom sap què fan a l’altre costat de món i s’influencien. Però no passen per les etapes que et duen fins aquí; agafen dreceres i tot es va confonent.

Ara és molt avorrit i cada sis mesos hi ha un nou estil, alguns agafen moviments de persones que pateixen quan es nota que els ballarins no han sofert gens ni mica. És absurd! Ara hi ha el clàssic que, a banda del repertori, no ha produït res nou; es limiten a imitar el modern sobre puntes, i el contemporani, que s’apropa al clàssic perquè hi ha passos que reconeixes. No hi ha gaire imaginació. Israel Galván és el meu preferit, i abans també Michael Jackson, que va influir molt en la dansa, fins i tot en el clàssic.

Què no ho faci! Si no és que sigui una necessitat vital. El nivell de tècnica, avui, és increïble. Tinc una amiga que fa els càstings per a la companyia de Houston i m’explicava que quan fan càstings se’ls presenten tres-centes noies fantàstiques, guapes, perfectes, i només necessiten una persona. Ara, els ballarins russos i cubans cada cop són més atlètics i això no m’agrada. S’ha oblidat la interpretació d’una Margot Fontayn. De fet, Nijinsky ja es queixava que la gent només volia veure grans salts.