“Ningú volia actuar en el Live Aid, al principi”

Bé, ja ho vam fer uns quants cops l’any passat quan es va posar malalt... però se’m fa estrany, és clar. Tothom ens deia que s’estava recuperant [Parfitt havia tingut un infart sis mesos abans de morir, després d’un concert a Turquia] i, quan ens van comunicar que havia mort, va ser un xoc inesperat. A vegades em disposo a cantar determinades cançons a duo a l’escenari i penso que encara el trobaré. No preveia, en qualsevol cas, que Richie Malone [el guitarrista irlandès que l’ha substituït] fos tan bo. Hem hagut de canviar dinàmiques, arranjaments... Teníem molts projectes, quan en Rick va marxar, la qual cosa em va fer recordar que, com deia John Lennon, la vida és allò que passa mentre estàs atabalat fent plans.

Tocar música i prou. Vivíem en una Anglaterra en blanc i negre, bruta i molt marcada encara per la Segona Guerra Mundial. La música va representar una via d’escapament per a a tota una generació de britànics. Però no m’imaginava, és clar, que després de tant de temps m’hi continuaria dedicant. Ara tenim dues-centes sèries de televisió per escollir, tecnologia, telèfons mòbils... i no acabem decidint-nos massa sobre què hem de triar. Quan jo vaig créixer, però, a banda de tocar música, no hi havia gaires més opcions.

Sí, som afortunats de poder tocar en llocs tan diferents, però al darrere hi ha un esforç. Truco al meu mànager tres o quatre vegades al dia, fins i tot per Nadal, i sense fer cas de la meva dona, que em demana que el deixi una mica tranquil... Al Liceu farem un concert acústic, però finalment no hem abandonat els concerts elèctrics.

El 1965 estàvem molt influïts pels Everly Brothers. Little Richard, Wilson Pickett... Era com havies de sonar, si volies que et sortís una actuació en el Londres d’aleshores. Em va impactar molt escoltar el Hey Joe de Jimi Hendrix, però, i vam gravar Pictures of matchstick men. Molts van pensar que érem americans! En el nostre repertori, però, no hi havia res com allò i, quan tothom se’n va haver oblidat, vam tornar a les essències. Vam fer moltes gires amb bandes com Chicken Shack i escoltàvem molt de blues...

Ningú volia actuar-hi, al principi. Bob Geldof [l’instigador d’aquell macroconcert], però, anava empipant els grups fins a convèncer-los. Després el problema era que ningú volia ser el primer a actuar. Vam ser-ho nosaltres i crec que, després, molts van adonar-se que, en un concert com aquell, ser el primer et donava molta projecció. No va ser fins que vam pujar a l’escenari i vam tocar Rockin’ all over the world que vaig ser conscient de la importància de tot plegat. Mai no havia vist res similar i sé que mai no tornaré a veure-ho, ja que va ser irrepetible.

Feta un desastre absolut. El nostre país esta completament dividit en dues parts. Tots sabem que la Unió Europea no és perfecta, però quan algú diu de marxar-ne, penso: “Per favor...”