Un ‘punk’ nòmada a Memfis

En el seu darrer disc fins ara, Zoom (2013), el cantant francoalgerià Rachid Taha va fer un doble homenatge a dues grans personalitats musicals que, aparentment, no tenen res a veure, però que d’alguna manera conflueixen en l’ADN sonor d’aquest artista indomable: Elvis Presley (1935-1977), de qui va adaptar It’s now or never, i la gran dama de la cançó àrab, l’egípcia Oum Kalthoum (1898-1975), que inclou un sampler del seu Enta Omri. “Graceland, la mansió d’Elvis, és a Memphis, Tennessee, i a Egipte també hi ha la ciutat de Memfis. Tot lliga”.

Rachid Taha (Sig, província d’Orà, 1958) oferirà aquest dissabte a l’àgora grega de les ruïnes d’Empúries, dins del festival Portalblau de l’Escala (22.30 h, 25 i 28 euros), la seva única actuació d’aquest estiu a Catalunya. Ho farà acompanyat d’una sòlida banda de rock, un sextet en què la guitarra elèctrica, el baix i la bateria conviuen amb la mandola algeriana. “No he estat mai a Empúries, però és un enorme plaer poder actuar en un lloc amb tanta història”, afirma.

Tot i que pel seu origen se l’ha vinculat al raï algerià sorgit en les primeres dècades del segle XX en els barris més populars d’Orà – Rachid va ser un dels tres sols, juntament amb Khaled i Faudel, de l’històric concert Un, deux, trois soleils, el 26 de setembre del 1998 al poliesportiu de París-Bercy, en el moment de màxima popularitat del raï a França–, en realitat el raï és només un dels ingredients de la seva música: una electritzant fusió de rock, ritmes nord-africans, electrònica i altres espècies que donen sabor al seu particular cuscús musical. Es considera sobretot un rocker, li pregunto? “Més que un rocker, jo sóc un punk, com ho eren Joe Strummer i els Sex Pistols, perquè mitjançant la meva música intento expressar idees coherents. Punk’s not dead!!!”, crida entusiasmat l’home que va aconseguir que Mick Jones, guitarrista de The Clash, reconegués que la seva versió de Rock The Casbah, un dels darrers grans èxits del grup britànic (Rock El Casbah, segons Taha), era millor que l’original, fins al punt que Jones l’ha tocada més d’un cop en directe amb ell. “Jo sóc un punk nòmada que menja cuscús!”, hi afegeix aquest músic d’origen berber que va arribar a França amb la seva família el 1968. [A propòsit del cuscús, un parèntesi promocional: Taha recomana fefaentment el Cous Cous Fest , que té lloc a la localitat siciliana de San Vito lo Capo, on el cuscús és un símbol d’integració intercultural al mig de la Mediterrània. La vintena edició tindrà lloc del 15 al 24 de setembre].

Rachid Taha té un llarg historial: el 1981, molt abans que un tal Manu Chao posés en marxa la Mano Negra, Taha va muntar amb uns amics un grup anomenat Carte de Séjour –permís de residència–, una formació pionera en el mestissatge musical entre nord i sud, entre orient i occident, amb missatges molt clars a favor de la integració i la tolerància, també abans que SOS Racisme posés en marxa la cèlebre campanya Touche pas à mon pote. Carte de Séjour va publicar un parell d’àlbums abans de dissoldre’s i donar pas a la carrera en solitari de Rachid Taha, començada el 1991 amb Barbès, com un dels barris més populars de París amb molts veïns d’origen nord-africà. Fins ara ha publicat una desena de discos, entre els quals destaquen les dues parts de Diwân (1998 i 2006) i Tékitoi (2004). Durant la seva extensa trajectòria, Taha ha estat molt obert a tot tipus de col·laboracions musicals: Don Was, Steve Hillage, Brian Eno i Damon Albarn (Blur) són alguns dels músics anglosaxons de primer nivell que han compartit amb ell estudi de gravació o escenari. Rachid també va cantar amb l’espanyola India Martínez Niño sin miedo, tema principal de la pel·lícula El Niño (2014), que va rebre el Goya a la millor cançó original. “M’agrada col·laborar amb músics molt diversos i tinc la gran sort que generalment són ells els que em venen a buscar per treballar plegats.”

Tenint en compte que dissabte actuarà a Portalblau, un festival de clara vocació mediterrània, li faig la pregunta que va obrir aquesta edició: “Existeix la música mediterrània?” “I tant que existeix! Hi ha tota una tradició musical amb molts nexes en comú que va sorgir de Grècia, es va estendre pel món àrab i va arribar fins al flamenc i, per un altre costat, a través dels ritmes africans, fins al rock’n’roll. Gràcies als desplaçaments de la gent al llarg dels segles, a les migracions que tant qüestionen alguns intolerants, també han viatjat i han evolucionat les tradicions gastronòmiques, musicals i culturals en general, i això és un gran bé per a la civilització”, conclou Rachid Raha, aquest punk constructiu d’ànima berber, que continua viatjant amb la seva música per tot el món, i que anuncia un nou disc per a la primavera vinent.