Quart poder, setè art

La relació entre el cinema i el periodisme és gairebé tan vella com el setè art. Amb més o menys rigor, la professió periodística ha farcit la trama d’infinitat de pel·lícules, i la figura del periodista ha esdevingut un heroi (o a vegades antiheroi) habitual del cinema.

Ara, el guionista i periodista Josep Maria Bunyol ha analitzat aquest llarg idil·li al seu llibre Historias de portada, que ha publicat l’editorial UOC dins la seva col·lecció Filmografías Esenciales. L’explícit subtítol de l’assaig és 50 películas esenciales sobre periodismo, i en efecte Bunyol fa una selecció d’algunes de les pel·lícules més rellevants de la història entre les que han parlat del periodisme.

La reina de Nueva York, Enviat especial, Ciutadà Kane, Sucedió mañana, Vida en sombras, Park Row, Vacaciones en Roma, Més dura serà la caiguda, Mentre Nova York dorm, Chantaje en Broadway, La dolce vita, Superman, La síndrome de la Xina, Sense malícia, L’any que vam viure perillosament, El dilema o Bona nit i bona sort són algunes de les pel·lícules que ressenya Bunyol amb anècdotes i sentit de l’humor, i que ha triat atenent a criteris com el de no repetir director.

Per a l’autor, el periodista és una figura recurrent perquè “funciona com a un arquetip narratiu semblant al dels policies. Són justiciers, com els cavallers medievals; per això molts superherois són periodistes”. Els vincles entre les dues disciplines arrenquen de lluny i, segons recorda, “al cinema mut es buscaven periodistes que sabessin retolar intertítols amb precisió. De fet, molts periodistes han acabat sent guionistes de cinema o directors, com Billy Wilder o Samuel Fuller”. En el fons, “cineastes i periodistes comparteixen un mateix desig, que és explicar una història, encara que se suposi que el periodista hagi de ser més fidel als fets. Però els cineastes també tenen un punt de cronistes de la realitat”.

És habitual que el cinema hagi mostrar els periodistes com a extrems morals: “Hi ha el periodista compromès amb la causa de la veritat i de la justícia, i també el cínic i descregut, o directament malvats sense escrúpols com els directius de Network. Però també hi ha el periodista pacient i metòdic que no vol ser un heroi.”

Alguns títols han esdevingut canònics de determinats subgèneres, com Luna nueva, de Howard Haks, respecte a la comèdia sobre periodistes, “tot i que tots els personatges són uns voltors”. El gran carnaval, de Billy Wilder, és un dels films més representatius de la denúncia d’una determinada concepció sensacionalista de la informació i, de passada, “és també un mirall posat davant tota la societat, per això no va funcionar”. I Tots els homes del president, d’Alan J. Pakula, –“que té hereves com Zodiac o Spotlight”– exemplifica una certa descripció de la feina periodística tenyida de rigor i versemblança: “En aquesta pel·lícula no arribem a veure la dimissió de Nixon, no és això el que interessa, sinó com s’aixeca la investigació.”

En la seva feina de revisió de les pel·lícules, Bunyol s’ha adonat de determinades curiositats, per exemple que “quan una pel·lícula sobre periodistes es queda dins la redacció, tira cap a la comèdia: per exemple, les diferents versions de Primera plana, o The paper, de Ron Howard. En canvi, quan la trama es desplaça fora de la redacció, es decanta més cap al drama o el thriller. O cap a l’aventura, amb pel·lícules que tracten dilemes morals importants, com Sota el foc. També ha observat una determinada evolució del tractament que es fa de la professió: “En el cinema clàssic el periodista és més un instrument al servei d’una trama social o policíaca, mentre que d’uns anys cap aquí interessa més la seva feina en ella mateixa.” També hi ha “connexions curioses entre pel·lícules separades per setanta anys: a El cameraman, Buster Keaton mou un ganivet perquè li quedi millor l’enquadramenent, i Jake Gyllenhaal fa el mateix amb un cadàver a Nightcrawler”.