cultura

Relats

Xavier Coromina

Qualitat Monsonís

Ara que el públic lec­tor majo­ri­tari s’ha ave­sat a lle­gir com qui veu una pel·lícula i que un altre –el que fa de la lec­tura la seva tar­geta de pre­sen­tació als salons lite­ra­ris del modern mer­cat de Calaf digi­tal– ha pas­sat de lle­gir d’esquerra a dreta a fer-ho en dia­go­nal, la pro­posta literària que pas­sarà a la història com l’avant­guarda del que havia de venir té, en Octavi Mon­sonís, un d’aquells autors que en els lli­bres dels grans cor­rents apa­rei­xen en les notes a peu de pàgina amb un gran res­pecte.

Posem que el segle XXI hagués començat amb l’auto­ficció com l’evo­lució de la nar­ra­tiva del jo del XX, en què hau­ria arre­lat una manera de rela­tar la història amb una mes­cla de veus i de foca­lit­za­ci­ons que la con­tex­tu­a­lit­za­rien com un cali­dos­copi; i posem que aque­lla auto­ficció hagués retro­bat, en el procés de fabu­lar, l’estratègia de con­fon­dre la rea­li­tat de l’autor amb la d’un nar­ra­dor adés tes­ti­moni, adés pro­ta­go­nista –algu­nes vega­des partícip i d’altres no– de la història que relata. L’apa­rença de ver­sem­blança hau­ria aca­bat sent, doncs, en les pri­mers dècades del segle, el tret comú d’un con­junt d’experiències per­so­nals trans­me­ses al lec­tor com una epo­peia com­par­tida. En aquesta per­so­na­lit­zació èpica hi ha el comú deno­mi­na­dor de la memòria col·lec­tiva.

En aquesta Lluna crua l’esce­nari com­par­tit és el fran­quisme, des dels afu­se­lla­ments d’exter­mini ideològic d’havent pas­sat la guerra fins al des­ar­ro­llismo de l’emi­gració, dels uti­li­ta­ris 600 i del turisme. Són 12 relats divi­dits en dues parts sub­ti­tu­la­des Les pri­me­res lliçons i Les elec­ci­ons efec­ti­ves, més una ter­cera, Les per­manències insos­te­ni­bles, que té un relat únic que fa de colofó o d’epíleg i nua el pai­satge sociològic de la dot­zena d’històries pre­ce­dents amb la con­ti­nu­ació de l’essència cri­mi­nal del règim fei­xista en el règim jurídic de la tran­sició (i d’encara ara, si m’ho per­me­ten).

Estruc­tu­ral­ment, els ele­ments anecdòtics que s’entre­cre­uen d’un relat a un altre, direc­ta­ment o per referències, serien un sim­ple fill del seu segle si prenguéssim aques­tes rela­ci­ons inter­tex­tu­als a la manera de les que ja trobàvem en els relats d’Edu­ard Màrquez (L’eloqüència del franc­ti­ra­dor, 1998), de Sergi Pàmies (L’últim lli­bre de Sergi Pàmies, 2000), de Quim Monzó (El millor dels mons, 2001), de Jordi Puntí (Ani­mals tris­tos, 2002) i de Lluís Mun­tada (Canvi d’agu­lles, 2003), per citar-ne, sense intenció exhaus­tiva ni ànim exclo­ent, només alguns que ja apun­ta­ven aque­lla tendència.

I dic un sim­ple fill perquè l’embi­gat d’ele­ments tex­tu­als que en aquells lli­bres de prin­ci­pis de segle pro­te­gia els relats d’una lec­tura d’aplec temàtic, en aquest de Mon­sonís es trans­forma en el mallat que el fona­menta. Des­faig la metàfora: allò que uneix els 13 relats en un sol dis­curs no són els ele­ments inter­tex­tu­als de per­so­nat­ges o pai­sat­ges o experiències comu­nes en plena opressió fran­quista; ni tam­poc és el progrés com un viatge iniciàtic tenint en compte que els pri­mers relats es con­tex­tu­a­lit­zen a l’escola, després a les pri­me­res experiències amo­ro­ses, a la des­co­berta de la lluita clan­des­tina, a la presa de com­promís i a la decepció... amb home­nat­ges sen­tits als que tren­ca­ven la repressió moral i política de l’època (el del pare d’un homo­se­xual i els dels joves llui­ta­dors Miquel Grau, Valentín González i Gui­llem Agulló són admi­ra­bles), no. Allò que estruc­tura el dis­curs dels diver­sos relats de Lluna crua és l’estil Mon­sonís, que ja trobàvem en els seus dos lli­bres ante­ri­ors: ora­ci­ons que acce­le­ren o dis­mi­nu­ei­xen el tempo nar­ra­tiu amb la fle­xi­bi­li­tat de la sin­taxi, pre­fe­rent­ment amb l’ús de la coor­di­nació i la jux­ta­po­sició des­a­com­ple­xa­des. És una solució que li per­met super­po­sar en un mateix paràgraf veus i foca­lit­za­ci­ons dis­tin­tes. Ho fa sense guions de diàlegs, sense come­tes, en un nar­rar con­tinu que encanta, que sub­juga el lec­tor més al plaer de la lec­tura que no pas al des­co­bri­ment de cap mis­teri, per xim­ple o trans­cen­dent que la pre­tensió (i la con­fusió) literària del moment ens vul­gui ven­dre. I si més no, val la pena perquè, de retau­les de la resistència a la sub­missió dels joves de poble que van fer l’esclat a la vida en ple fran­quisme sociològic, no en tenim pas tants.

Lluna crua
Octavi Monsonís
Editorial: 3i4. Paterna, 2017. Pàgines: 166 Preu: 14,50 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia