“Vivaldi és perdurable”

Per una sèrie de raons. He tocat a Barcelona, Madrid i València, però és la primera vegada que vinc a Sant Feliu. Volia portar unes peces populars perquè sé que a tothom els agrada, igual que m’agraden a mi. La segona raó és que tocaré amb un quartet. Vull dir que no és una orquestra sencera, no és un piano: és una formació de cambra, i pel repertori que podem fer junts vaig valorar que era la possibilitat ideal.

Crec que la bona música sempre és popular, no importa si és barroca o si és romàntica. Si és de qualitat, no importa que tingui tres-cents o quatre-cents anys, perquè és música perdurable, i el públic s’hi sentirà atret. Penso en clàssics com ara Bach i Vivaldi més enllà de la seva època. Vivaldi és perdurable. Si vas a buscar els orígens de la música clàssica, has d’anar a trobar-los en el barroc. Vivaldi és l’avi de tots els compositors. Les quatre estacions és una peça perfecta per a tota la família, que perdura a través de generacions.

En certa manera, sí. Quan els compositors barrocs escrivien la seva música no ho feien per a sales grans o espais exteriors, sinó per ser escoltada dins les esglésies. Per exemple Bach: totes les seves peces van ser compostes per a l’acústica de l’església Sant Tomàs de Leipzig. Quan l’interpretes has de tenir en compte unes característiques diferents de les dels romàntics, més pesants. La música barroca ha de ser considerada dins el context espiritual i reminiscent d’un moment religiós.

És la primera vegada. És un repte i un estímul perquè fem només dos assajos, no tenim temps per arribar a coneixe’ns prou, però una de les coses que més m’agraden de la professió és obrir les portes a gent nova, músics o directors. Estic en un punt de la meva carrera que tinc experiència de tota la vida i ja sé amb qui m’entendré, amb qui vull treballar, amb quins músics tinc química. És fantàstic poder triar entre diferents projectes, decidir qui vols que t’acompanyi: demanar gent concreta. També és interessant conèixer gent nova per saber amb qui pots comptar o no més endavant.

Ara ja no. Al començament tot era nou i emocionant: era la més jove a l’escenari, a l’habitació. Quan arribes a l’adolescència i els teus amics van a festes, surten i tenen parella, tens la sensació que t’ho estàs perdent tot amb les gires o gravant. La part de transició no va ser divertida. En aquest moment aprecio la carrera que he tingut i el fet d’haver començat ben aviat perquè ara puc disfrutar-ho. Tinc trenta anys d’experiència dins el negoci. He consolidat relacions amb persones extraordinàries i no em sento una nouvinguda. Ja sé qui són els meus amics i amb qui prefereixo estar, cosa que fa que cada projecte sigui més i més interessant.

No estan gaire lluny. Tot parteix del mateix tronc. El batec més profund de la música és a la clàssica: la més antiga i la que aporta l’escala. A les variacions apareixen les diferències, sigui el rock, el hip-hop o el rhythm and blues, però l’arrel és idèntica. A la clàssica l’estructura és més rígida en el moment d’interpretar, fins i tot amb uns vestits de gala, una estètica que m’agrada. Per un altre cantó, tens el jazz, que és un art diferent, que jo respecto moltíssim. Les improvisacions que són capaços de fer resulten increïbles. El rock té mèrits propis: juga a l’entreteniment, amb la il·luminació i un tipus de roba llampant. Disfruto amb les veus de Whitney Houston, Michael Jackson i Beyoncé.