“La crisi econòmica ens ha fet un bé enorme”

O la baixada als inferns, depèn de com t’ho miris [riu]. Aquest premi suposo que és per la voluntat d’editar i de mirar de fer les coses com tu creus, al marge i en contra de moltes situacions objectives que es donen, que s’ha d’editar d’una manera determinada i tu dius: “Doncs no, jo edito d’aquesta altra manera.” I fas el que creus que has de fer, una mica outsider.

Publico el que em ve absolutament de gust. Això és claríssim. Avui mateix diré que no a un llibre que estic segur que pot ser comercial però que no crec que aporti res d’important. Pel que fa a les col·leccions, en aquests anys, n’hi ha tres o quatre que les hem tancades. Per tant, són deu, que abracen tot el que és l’aspecte literari: contemporània, moderna, clàssica, assaig literari, teatre, poesia, juvenil de llarg recorregut, turístic, butxaca i assaig general.

A mi aquests premis són els que em motiven perquè van de cara a l’autor. Em fan més il·lusió que el Premi Nacional, que és un premi en què et reconeixen i l’agraeixes i estàs content, però prefereixo els altres.

Jo ja tinc un vici [riu], i quan tens un vici vas fent i un dia et preguntes: “Per què estàs programant coses per tant temps enllà si vitalment potser no tindràs tant de temps?” Sí que hi ha frustracions. La principal és la situació de l’edició en català, perquè sempre ha estat escassa i no s’ha fet gran cosa per donar-hi més amplitud. Ara diuen que els lectors en català han passat del 22 al 27%, gràcies a la normalització lingüística. Molt bé. Però si en comptes d’estar tot repartit entre dos grans grups i deixar els del mig fets una porqueria com si estiguéssim als llimbs, si en comptes d’anar tot el sector a remolc d’aquests dos, que monopolitzen i fan premis que són enganys, hams comercials que es basen en la ignorància de qui desconeix com funciona tot aquest tinglado més que no pas perquè sigui bona literatura, no estaríem al 27%, estaríem perfectament al 40%. Si les lectures escolars prescriptives haguessin estat més variades i s’hagués portat la literatura més a prop de la llengua, jo crec que tot això hauria avançat més. I tot plegat no ho hem fet perquè els que ho vèiem no teníem prou força i els que controlaven el cotarro estaven per una altra història, o fent política o fent calés.

Sí, gràcies a la crisi, que ha posat les coses al seu lloc. Ha fet petar els grossos, la gent ha deixat de comprar llibres, de llegir no, però de comprar sí, i aleshores tot s’ha ressituat. La crisi econòmica ens ha fet un bé enorme en aquest terreny. Ara estem en un punt en què han nascut una sèrie de petites editorials –jo considero que 1984 també és petita– i aquest conjunt ha remogut la cosa.

Perquè l’administració fins avui, avui, eh?, no sembla que ha començat a fer passos per fer alguna cosa. El primer any del tripartit van donar més ajudes econòmiques... I ara per fi hem entrat en el camí de les traduccions. Jo vaig entrar a la junta de l’Associació d’Editors fa deu o dotze anys per lluitar per les traduccions, per poder competir amb les castellanes i guanyar lectors. Hi vaig entrar només per això, predicant al desert, com sempre. Fins a aquest any no s’ha aconseguit avançar. Com a mínim s’ha impulsat l’assaig, que és el gran absent del panorama editorial en català.

M’ha satisfet molt publicar una gran majoria de llibres, però et diré alguns dels que m’he barallat més per aconseguir-ho. Un és Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin; un altre, El crepuscle de la humanitat, un recull de la poesia expressionista alemanya que vaig estar molts anys a darrere de publicar; i dos autors: Fallada i Doctorow.

Olor de colònia, de l’Alcàntara. 60.000 exemplars, ep!, però passats per caixa, eh?, sense trampes [riu].