Cinema

Cultura

Enyorat Groucho

Avui es compleixen 40 anys de la mort de l’actor, compositor musical, guionista i director, una figura fonamental de l’humor que ha influït còmics d’arreu del món

Groucho Marx és un dels onze motius “pels quals val la pena viure”. Ho deia Woody Allen a Manhattan i, encara que han passat 38 anys des d’aquella pel·lícula i 40 des de la seva mort, Groucho Marx continua sent considerat un dels còmics més grans i influents de tots els temps. Una ràpida ullada a algunes de les seves cites famoses revelen un sentit de l’humor que no caduca, una fina ironia i un sarcasme que no envelleixen amb el pas dels anys. “M’al·lucina la seva capacitat de transgressió, innovació, despreocupació i una certa irresponsabilitat, i al mateix temps, la modernitat dels seus guions i pel·lícules”, deia Andreu Buenafuente en una entrevista a aquest diari. De tot se’n reia. Las cartas de Groucho, editat per Anagrama, en recull multitud d’exemples. De la mort: “No he sabut res més de tu –escriu al guionista i amic seu Arthur Sheekman–. M’imagino que t’has mort. Si no respons aquesta carta, enviaré una corona al carrer 48.” Reia de l’èxit i el fracàs: “Sento que m’hagis preguntat com va arrencar l’espectacle a províncies, però et respondré quan pugui deixar de plorar.” I tampoc perdia l’humor davant l’autoritat: “No sé si em recordarà –va escriure al president Truman–, però soc l’home del bigot negre, les ulleres i la creixent calvície que, espero, li provoca convulsions de riure cada dijous a la nit a la televisió.”

Nascut en una família d’artistes amb el nom de Julius Henry Marx (Nova York, 1890), Groucho era el tercer de cinc germans que es van dedicar tots al món de l’espectacle des de petits. Amb Harpo, Chico, Gummo i Zeppo formarien la popular troupe dels germans Marx, que amb diferents combinacions –de tres o quatre dels cinc germans– van brillar en l’escena del music hall, el teatre, el cinema i la televisió durant 50 anys, fins que el 1957 van aparèixer Groucho, Harpo i Chico a La historia de la humanidad. La seva mare s’havia encarregat de donar-los una sòlida formació artística (teatre, dansa i música, en particular cant). El 1905, Groucho ja va debutar al teatre en solitari, i a partir del 1907 va començar a actuar amb els germans. Bregats als escenaris del music hall i el teatre, van ser autèntiques estrelles de Broadway a partir del 1924 i fins que el crac del 1929 els va arruïnar i els va deixar a l’atur.

Estrelles internacionals

Quan el cinema sonor es va popularitzar, a partir del 1930, els germans Marx van fer cas dels cants de sirena de Hollywood i aviat van aconseguir fama mundial, amb títols tan coneguts com El conflicto de los Marx (1930), Sopa de ganso (1933) i Una nit a l’òpera (1936). És en aquesta pel·lícula on s’ambienta una de les escenes còmiques més conegudes dels germans Marx i del cinema: fins a una dotzena de persones arriben a entrar en una minúscula cabina de vaixell, animats a entrar per un murri Groucho, que rep cada nova visita (dones de la neteja, cambrers amb safates de menjar, lampistes amb eines...) amb un alegre “precisament el que ens feia falta”. Tots acaben caient a fora quan algú obre la porta.

Fama televisiva

Groucho Marx va desenvolupar també una llarga carrera en solitari. La seva comicitat, les seves rèpliques ràpides i enginyoses i la facilitat amb què es posava el públic a la butxaca li van obrir les portes a la televisió, on va tenir programes propis i va guanyar més popularitat.

Ser humorista era molt difícil, deia Groucho Marx. “Comparat amb l’esforç de fer riure, una actuació dramàtica és com dues setmanes de vacances al camp”, deia. Però relativitzava la seva fama: “Ningú pot dir per què soc humorista i el veí del costat no; simplement la vida m’ha portat aquí.” En una altra ocasió, va expressar una idea similar en clau d’humor: “No estic segur de com em vaig convertir en comediant. Pot ser que no ho sigui. En tot cas, m’he guanyat molt bé la vida durant anys fent-me passar per un d’ells.”

DEU REFLEXIONS ‘MARXISTES’

La felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna
Mai pertanyeria a un club que admetés com a soci algú com jo
Disculpin si els dic cavallers, però és que no els conec gaire bé
El secret de la vida és l’honestedat i el joc net; si pots simular això, ho has aconseguit
És millor estar callat i semblar ximple que parlar i aclarir els dubtes definitivament
Intel·ligència militar són dos termes contradictoris
La justícia militar és a la justícia el que la música militar és a la música
La part dolenta de l’amor és que molts el confonen amb la gastritis i, quan s’han curat de la indisposició, es troben que ja s’han casat
Aquests són els meus principis, i, si no li agraden, en tinc uns altres
Si els éssers humans tinguéssim dos cervells, segur que faríem el doble de ximpleries


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda