cultura

La cadena de l’art

La Fundació Miró celebra el 30è aniversari de la pel·lícula ‘The way things go’ amb una exposició que reivindica la seva influència en els creadors joves

El film dels suïssos Fischli i Weiss va obrir la veda als objectes com a actors principals de l’art

Les exposicions en les quals l’objecte és el protagonista absolut són del més habitual en les programacions dels museus i centres d’art. Però això no era així als anys vuitanta, i d’aquí la sorpresa que va provocar la pel·lícula que van crear els suïssos Peter Fischli i David Weiss, The way things go, en què van documentar una llarga reacció en cadena d’objectes d’ús quotidià que interactuaven en un magatzem. Un dels elements que el tàndem d’artistes va utilitzar amb més insistència per activar el moviment d’aquest dòmino de materials va ser el foc. Al cor d’aquest gest destructiu hi havia un missatge molt dur contra la situació de l’art en un moment en què la pintura va ser instrumentalitzada maliciosament per tots els poders del sistema artístic, especialment el mercat.

Fischli i Weiss van deixar a tothom sense respiració quan van presentar el seu film (que van tardar dos anys a fer) a la Documenta de Kassel del 1987. Just en el moment en què va irrompre, naixia una nova generació d’artistes que, molts anys després, quan començarien a organitzar el seu treball, adoptarien d’una manera molt natural l’esperit d’aquella peça tan trencadora. Això significa fonamentalment que The way things go es va convertir en un clàssic de l’art amb molt poc temps. I encara avui no ha perdut la seva condició d’obra lluminosa i inspiradora.

I ja n’ha complert 30, d’anys, un aniversari que no ha volgut passar per alt la Fundació Joan Miró fins al punt que li ha dedicat la seva exposició estiuenca (es pot visitar fins a l’1 d’octubre). El títol de la mostra s’ha alterat intencionadament, The way things do, amb la idea de reivindicar el rol no sempre ben comprès dels centres d’art: “Un centre d’art és un lloc on passen coses”, exclama Martina Millà, la responsable de programes i projectes de la fundació, que ha assumit un comissariat compartit amb l’artista Serafín Álvarez.

Álvarez és un d’aquests artistes que encara eren al bressol (va néixer el 1985) quan va aparèixer en escena la magistral pel·lícula dels artistes suïssos. Per ell l’objecte és un artefacte plenament integrat en la seva pràctica creativa. Com ho és per a la parella formada per Daniel Jacoby i Yu Araki i per Cécile B. Evans, tots ells artífexs de les tres instal·lacions que ocupen, i en alguns casos sobreocupen per les seves dimensions, les sales de la Fundació Miró.

És una exposició d’objectes, efectivament. Però d’objectes amb una naturalesa molt diversa. Objectes físics, com els que Álvarez ha acumulat compulsivament en una monumental escultura (One step closer to the finest starry sky there is) que reflexiona sobre l’instint col·leccionista dels fans de pel·lícules i videojocs de ciència-ficció. Figures, tasses, pòsters, samarretes, xapes, clauers, disfresses... s’arrapen com a un imant en aquesta instal·lació caòtica que sembla filla d’un cataclisme. Però les emocions també són tractades en aquesta proposta expositiva com una matèria més. És el que fa Cécile B. Evans (nascuda el 1983) en una obra de teatre (Leak) en la qual els actors són robots amb sentiments humans.

La tercera instal·lació, que de fet és la primera que es troben els visitants de l’exposició (Mountain plain mountain), ha sorgit del talent de Daniel Jacoby i Yu Araki (tots dos del 1985), i aborda un món decadent que es resisteix a desaparèixer: les competicions de Ban’ei, un tipus de cursa tradicional japonesa en què deu enormes cavalls de tir arrosseguen pesants carros de ferro, lentament i en línia recta, a través d’un circuit d’obstacles ple de turons. Només queda un únic estadi al món on se’n continuen fent, al nord del país nipó.

The way things go permet tantes lectures contemporànies que ni tres dècades de canvis sobtats en el món de l’art li han manllevat la seva vigència. D’aquí que el principal estímul per al públic de la Miró és tornar-la a veure o, en molts casos, descobrir-la per primer cop. Per això, però, s’ha de desplaçar a la darrera sala del recorregut expositiu. Trenta minuts meravellosos, desconcertants i, per molt temps més, visionaris.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Llibres

Òmnium impulsa una recollida de llibres per renovar el fons de les biblioteques

Barcelona

Faulkner, l’autor de les mil veus

Barcelona
MÚSICA

Guillamino: “A la música del país, li falta un sentiment una mica més de tribu”

BARCELONA
música

Lecocq debuta amb ‘Sous la glace / Sota el gel’, un manifest bilingüe contra la superficialitat

la bisbal d’empordà
Crítica
música

Blau de Colònia

GIRONA
calonge

L’Orquestra Di-versiones encapçala el cartell del tercer OncoMusic Fest

calonge

Llum verda a la nova biblioteca central pendent de trobar el finançament de 13,9 milions

SANT CUGAT DEL VALLÈS
TEATRE

El TNC aborda la crítica al sistema judicial amb ’Els criminals’

BARCELONA
Cultura

Adeu a Lorena Velázquez, la reina del cinema fantàstic