opinió

Pere Anguera

Em va arribar la notícia de la mort de Pere Anguera, en la distància, a través d'un missatge de mòbil. Quan he tornat a Tarragona he pogut llegir les àmplies mostres de condol i d'homenatge que ha suscitat en la nostra societat. Sempre que ocorre un fet com aquest, acostumes a esmolar la ploma per escriure un article recordatori. Però, en la línia del que ja ha dit el Magí Sunyer aquests dies, no voldria barrejar allò que és privatiu dels afectes i la intimitat amb l'homenatge públic.

Vaig conèixer el Pere cap a la primeria dels anys setanta, arran d'uns premis literaris que convocava la secció de muntanya del Centre de Lectura de Reus. Des de llavors he estat un dels molts testimonis de la seva activitat cultural, cívica i política. Aquests dies s'han recordat molt aquestes diverses facetes, però s'ha ressaltat de manera lògica el seu paper com a historiador. La seva petjada inqüestionable en aquest camp crec que va ser possible gràcies a algunes renúncies. Pere Anguera va ser un jove inquiet de tendència pluridisciplinar. En aquells primers anys, hi podies endevinar un futur historiador, però també un futur escriptor o fins i tot un incisiu polític. Com a escriptor, concretament, va escriure i publicar uns quants textos notables (poesia, contes, teatre…) i va ser un dinamitzador decisiu del panorama literari comarcal. En aquells temps encara massa deutors de les penúries franquistes, va impulsar, juntament amb Marcel Pey, els quaderns Foc Nou, la primera col·lecció de poesia que es va publicar a les nostres comarques des de la guerra. Hi van publicar autors que començaven, com Magí Sunyer, Josep M. Pena, Montse Palau, el mateix Pere Anguera, juntament amb noms consagrats de la literatura catalana com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Vicent Andrés Estellés.

Un altre paper en què Anguera va significar-se va ser el de dinamitzador en el món de les arts, com a membre del col·lectiu Sàpigues i Entenguis Produccions (SIEP), que va marcar el món de l'art a la comarca durant, sobretot, els anys vuitanta. En un moment determinat, però, va pensar que havia de centrar-se. I ho va fer decidint que el camp en què podia contribuir més decisivament a la nostra cultura era en el de la història. Els resultats els tenim a l'abast. Durant els darrers anys, havíem anat intercanviant els llibres que publicàvem i això em permetia comprovar que el Pere ja no era només un magnífic historiador de la ciutat de Reus i el seu entorn comarcal, sinó un excel·lent pensador sobre l'estat de salut de la nostra societat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic