Art

Xavier Antich. situació crítica

montse frisach

“Avui ja res no es pot explicar si no és sortint de la distinció jeràrquica entre artistes”

Té sentit la crítica d’art avui?

I tant! Tant com en tenia en els seus orígens, quan era un intent de descriure les obres d’art i explicar-les, de pensar el seu significat i d’avaluar la seva importància. Només que avui, és clar, la crítica d’art acompleix una funció diferent de la que tenia en el segle XVIII. Avui fa un paper d’intermediació, com un agent més, sense el caràcter sacerdotal de gestor del sentit, que abans tenia, i el caràcter judicial d’avaluador de les obres en termes de valor.

S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?

La situació actual és més complexa. Amb la fi de l’economia fordista de la producció en cadena, que reservava per a cada treballador una comesa específica com a peça d’un engranatge més complet, no s’ha modificat només la producció industrial sinó, també, l’àmbit general de la cultura i, evidentment, també el món de l’art. A la vella distinció entre, per simplificar, artistes, museus i crítics, amb la seva proliferació de treballs, fins aleshores especialitzats (comissaris, conservadors, teòrics, historiadors...), se li han desquadrat les frontisses internes. Els artistes comissarien exposicions i escriuen textos teòrics i crítics; els comissaris s’impregnen d’una dimensió estrictament artística en tots els treballs vinculats al display de les exposicions; els crítics, que fins aleshores havien d’interpretar i valorar obres i exposicions, les fan literalment, les produeixen. En museus i centres d’art, el treball creatiu es reparteix entre molt diverses esferes, començant pels muntadors i acabant per totes les estratègies de disseny que exerceixen les diverses instàncies d’intermediació per posar en circulació les creacions artístiques. El crític d’art, avui, és una peça tan mòbil com l’univers del qual forma part.

Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?

Els favorits, pel que tenen i com ho tenen, el Mauritshuis de la Haia i la Frick Collection de Nova York. Pel que fan, el Museu Reina Sofía. No m’he plantejat mai no entrar en cap.

Tàpies té successor?

No crec que es pugui parlar en aquests termes dinàstics.

L’art català ha viscut massa dels grans noms?

L’art català, no. Certs mitjans, historiadors o crítics, sí. Però, com a mínim des de 1967, sabem que ja res no pot explicar-se si no és sortint de la distinció jeràrquica obsoleta que distribueix els artistes de manera piramidal per la seva influència o el seu valor.

Per quins artistes aposta?

L’art a Catalunya té tanta diversitat, també generacional, i tant d’interès, que la llista seria interminable: des de Llena, Àngel Jové, Muntadas o Francesc Torres fins a Núria Güell, Lúa Coderch, Mireia Saladrigues o Alicia Kopf. On hi hagi talent i apostes dignes de ser rumiades és sempre bon lloc per ser-hi.

Realment interessa l’art al públic català?

Al “públic” així, en general, diria que no pas gaire, si ho mesurem en termes quantitatius.

Som un poble artísticament madur?

No entenc exactament el sentit de la pregunta, però diria, en tot cas, que hi ha reptes importants pendents. En l’Informe anual del Conca del 2011, encara disponible online, ja vam denunciar que hi havia dèficits greus en l’educació artística del país, en molt diversos fronts, des dels programes educatius en l’ensenyament fins als mitjans de comunicació.

Els polítics es creuen l’art català?

Així, en abstracte i presos en conjunt, i amb la reserva d’excepcions puntuals, diria que no, en absolut.

Als polítics, en abstracte, no els interessa l’art en absolut”

Xavier Antich (1962) es va criar envoltat de llibres ja que els seus pares regentaven una llibreria a la Seu d’Urgell. D’aquí li ve el seu amor pel món de la cultura, en totes les seves vessants, del pensament a la música, passant per l’art, és clar. Doctorat en filosofia per la Universitat de Barcelona, és especialista en Aristòtil i Emmanuel Lévinas. Professor d’estètica i teoria de l’art a la Universitat de Girona, va fundar juntament amb Tomàs Llorens i Dolors Vidal el màster en comunicació i crítica d’art d’aquesta universitat, que ha estat planter de crítics i comissaris d’art. Però Antich, amb un lúcid esperit divulgador, no s’ha conformat amb quedar-se a les aules i als despatxos universitaris i des de fa uns anys és un habitual dels mitjans de comunicació com a articulista als diaris, tertulià i col·laborador a les ràdios i corresponsable del programa ‘Amb filosofia’ a TV3. També és president de la Fundació Tàpies des del 2012.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona