El misteri Dickinson

Marcel Riera ho diu sense embuts: es proposa traduir el bo i millor de la literatura anglosaxona. De moment ja té un bon tram fet, amb autors com Joseph Brodsky i Philip Larkin, i ara, acaba d’afegir un volum de pes sobre la taula. Es tracta de l’antologia de poemes d’Emily Dickinson més complerta que s’ha fet mai en català, amb una tria de 218 poemes dels 1.789 que va escriure l’autora nord-americana. Tot i que s’havien publicat algunes antologies menys ambicioses, com les d’Agustí Bartra i Marià Manent, Riera va voler prendre el pols a aquesta escriptora coneguda (i en això el film Historia de una pasión hi ha contribuït), però poc llegida, “no és una autora fàcil, però és extraordinària, transcendent, colpidora i esgarrifosament bona”, diu Riera.

La tria dels poemes, que representen una novena part de la poesia completa, l’ha fet de manera “aleatòria”. A banda d’una trentena de poemes, els més mítics i coneguts, Riera també ha seleccionat un nombre equivalent de poemes de l’edició canònica de R.W. Franklin, que els agrupa per centenes. “Així, l’antologia és representativa de tota l’obra de Dickinson, és eclèctica i general, i serveix per fer-se una idea de la seva qualitat.”

Riera, que ha estat un any i mig passant les nits amb Dickinson, considera que l’autora és magnètica i espiritual, vibrant i estremidora, “és com si passessis la mà i t’enrampessis, vibra amb una longitud d’ona diferent de la resta”. En la seva traducció ha intentat conservar aquest “alt voltatge”. “El repte ha estat preservar-lo i trobar un equivalent, no només en el sentit sinó també en la commoció”. Per aquest motiu, ha hagut de fer un treball de versionar, traslladar i interpretar, perquè la poesia de Dickinson és especialment complexa. A nivell lèxic fa servir un anglès molt particular, fruit de l’entorn en què va viure –una comunitat religiosa de Nova Anglaterra–, i també una sintaxis pròpia: “Dickinson escriu de manera sincopada, el subjecte no hi és perquè el té al cap, però això a ella tant li és perquè no escriu per a cap lector.” A banda de majúscules que la poetessa posa sense cap explicació i que el traductor ha respectat, també hi ha la qüestió dels guions, que en la seva escriptura substitueixen punts, comes, etc... “Crec que els utilitzava per amagar les seves mancances d’escriptora, però a mesura que es fa gran els va eliminant dels seus poemes.”

Reclosa en una bombolla

Un dels aspectes més sorprenents d’Emily Dickinson (1830-1886), una autora que el gran pope de les lletres Harold Bloom situa just després de Shakespeare en el seu cànon literari, és el fet que va compondre la seva obra poètica mig d’amagat i sense cap esperança de publicar-la. “Li feia vergonya fins i tot dir que escrivia i no es considerava cap escriptora; per això va fer la seva obra en el seu món reclòs i personal, i si és genial és perquè dins d’ella viu un esperit intangible”.

Van ser la seva germana, junt amb la seva cunyada, les que un cop morta la poetessa solitària van recollir els seus àlbums de poesies i es van preocupar que els publiquessin. “No era erudita ni culta, simplement va decidir no casar-se i quedar-se a casa, llegint i escrivint. No anava ni a missa, la qual cosa, en aquella Nova Anglaterra de mitjans del XIX, devia ser vist com un acte del tot irreverent.”

Espiritual i poc religiosa

Les flors, l’astronomia, la mort i els seus rituals..., segons el traductor Dickinson, és més espiritual que religiosa, i en la seva obra manifesta una inquietud bàsicament existencial i no és gens ni mica la poetessa lírica que va voler pintar Manent en la seva antologia. “En la seva poesia sempre busca la immanència i la presència divina, una cosa que no entén, veus el seu patiment i angoixa vital i no troba mai cap explicació.”

També desmenteix que la seva poesia reflecteixi una sexualitat prohibida a l’època: “Més aviat era asexual i l’efecte que sent per la seva cunyada, a qui envia la majoria de les seves cartes, és producte d’una amistat profunda; de fet, ella era la seva confessora”.