“La llengua ha perdut centralitat en el discurs de la identitat nacional”

Abans d’entrar a la universitat ja havia llegit que Fabra era el “seny ordenador de la llengua catalana”, però va ser la professora Lídia Pons, a tercer de carrera, i sobretot el professor Joan Solà, a quart, que em van fer adonar de la solidesa del treball lingüístic de Fabra. A més, hi ha també un component emocional, biogràfic. Quan jo era nen, el català era la llengua de casa, i prou. Jo no sabia que era un idioma que es podia escriure. Saber que el català tenia literatura i gramàtica va ser un descobriment. I saber que la persona que havia codificat el català actual havia passat per un vivència semblant em va impactar.

Sobretot augmentarà la possibilitat d’estudiar-lo críticament i, per tant, de valorar-lo. Hem de pensar que l’interès també creixerà. De fet queda encara prou feina per fer: encara no tenim, per exemple, la gran biografia de Fabra. Seria convenient, a més, que aquestes obres completes estiguessin penjades a la xarxa i es poguessin consultar telemàticament.

Hauria de ser així, però no sabem què passarà. Avui tenim més instruments que mai per valorar i reconèixer l’obra de Fabra, però la llengua ha perdut centralitat en el discurs de la identitat nacional catalana. D’altra banda, la terrible situació política actual de Catalunya fa que tot sigui una incògnita. La repressió ha començat per dalt (Govern, Parlament), i no sabem fins on pot arribar: l’Estat espanyol, si pogués, faria desaparèixer la llengua catalana. Potser els aspectes de l’obra de Fabra que haurem de reconèixer (i reivindicar) no són els que tenen a veure amb el seu treball de gramàtic i lexicògraf, sinó els que tenen a veure amb el seu compromís cívic i la seva resistència a l’exili.

Van ser diferents, però tenen una cosa en comú: en tots dos casos Fabra era al lloc no adequat. ¿Per què se’n va anar a Bilbao? És poc creïble que a començament del segle XX un enginyer superior no trobés feina a Barcelona. També hi ha diferències, evidentment. En el segon cas Fabra fugia del feixisme i de l’odi.

Sí. Si no es fa ara, ¿quan es farà? Fabra va néixer a Gràcia, llavors municipi independent, i va anar a viure a Badalona quan va tornar de Bilbao. Però era un gran barceloní. Barcelona té un deute amb Pompeu Fabra.

Sí. Podria venir d’una progressiva ampliació i institucionalització de l’Espai Pompeu Fabra. De tota manera, un dels problemes que hi ha és que tenim molt poques coses materials de Fabra. Caldria fer un gran esforç de recerca i d’organització perquè el resultat fos realment digne. Si no, no val la pena. Però és possible, com s’ha demostrat amb altres iniciatives recents, com la ruta Pompeu Fabra de Barcelona, que és una gran cosa.

Entre els estudiosos no hi ha desavinences rellevants. Tampoc és un col·lectiu gaire extens (tot i que això no vol dir res: podríem ser pocs i mal avinguts). Ara: en el debat sobre l’estàndard sí que hi ha desacords a l’hora d’interpretar l’herència de Fabra. N’hi ha que hi apel·len per defensar un model més acostat a la llengua parlada, i n’hi ha que hi apel·len per no apartar-se del model escrit tradicional. I en aquests desacords hi ha posicions extremes, que es desqualifiquen mútuament.

No és sols això. En ortografia la posició de Fabra era altament funcionalista. Volia conservar les distincions gràfiques que es corresponien amb distincions fonètiques. Si volia mantenir la v era per poder recuperar, a la llarga, el so de la labiodental fricativa sonora. No era per romanticisme, ni per conservar una tradició ortogràfica. Si avui considerem que el fonema labiodental fricatiu sonor és irrecuperable per a la llengua estàndard, llavors no té sentit que conservem la lletra v. Això és el que a mi em sembla que s’adiu amb el pensament de Fabra. S’equivoquen del tot els qui pensen que la complexitat ortogràfica, en ella mateixa, és un valor, i també els qui pensen que la riquesa de la llengua depèn del nombre d’accents diacrítics.

Volem que el V Col·loqui sigui el primer gran fòrum dedicat a l’estudi científic de la nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Cal tenir en compte, per exemple, que ja s’ha afirmat en una revista especialitzada en filologia catalana que la nova gramàtica de l’IEC no segueix els plantejaments de Fabra. ¿És cert, això? Si és que sí, caldrà demostrar-ho científicament. El debat està servit.