cultura

Núria Graham

CANTANT i GUITARRISTA

“Amb la música és com m’expresso millor”

Segones veus
Núria Graham, a qui Mazoni, l’any 2016, ja va convidar a cantar ‘Never push a sailor’, acaba d’enregistrar un duet amb Roger Mas per al nou disc del solsonenc, ‘Parnàs’.

Núria Graham (Vic, 1996) no sol faltar aquests dies en cap de les llistes que fan resum de la millor collita pop del 2017. El seu quart disc (el segon en format llarga durada) es titula Does it ring a bell? (El Segell del Primavera) i, després d’una imponent preestrena, el setembre passat, al Mercat de Música Viva de Vic, el començarà a fer rodar en directe aquests pròxims dies a l’Auditori de Barcelona (19 de gener, cicle Sit Back), a Salt (20 de gener, festival Neu! a La Mirona) i a Guissona (26 de gener, Teatre de Ca l’Eril).

Diu en la primera frase del disc que és “hora de créixer”. En quins aspectes?
És una frase una mica irònica, ja que, en això de la música, vaig començar molt jove i sempre s’ha fet molta referència a la meva edat, inclosa jo mateixa, que he escrit unes quantes cançons respecte d’això. Aquest disc, en general, és sobre el fet de treure molta merda, així que aquesta frase, d’alguna manera, la deia en aquest sentit: és hora de créixer i que et passin coses.
A quina merda es refereix?
He intentat exorcitzar els sentiments d’aquest últim any, que ha estat força dolent sentimentalment i en què no he tocat gaire. M’ha servit per autoperdonar-me, autoentendre’m i fer les paus amb mi mateixa.
Li serveixen les cançons per a aquesta mena de teràpies?
Sí, treure aquest disc, en aquest sentit, ha estat una experiència molt nova per a mi. A mesura que entenc més el disc, més m’entenc a mi mateixa. I si bé el disc anterior, un cop enllestit, vaig voler oblidar-lo ràpid, a mesura que explico aquest, m’adono que em comprenc millor a mi mateixa.
El disc està ple de referències a la beguda, les drogues... però a la portada surt amb un got d’aigua!
[Riu.] Sí, parla de les dues Núries. Fixa’t també que hi ha un reflex de mi en una taula, cosa que crec que explica moltes coses i fa que tot tingui un sentit. La cançó que dona nom al disc parla d’una temporada molt concreta i es va escriure en aquella taula. Va ser una època fosca, però m’ha ajudat a créixer en molts aspectes.
Quines són les conseqüències d’haver-se despullat tant emocionalment?
És un handicap, però la música, abans que una feina, és la meva manera d’expressar-me. Soc una persona a qui li costa bastant parlar i expressar allò que sent, i amb la música és com m’expresso millor. Però, és clar, el perill de parlar de la teva vida o de coses de tu que no entens ni tu fa que t’hagis d’enfrontar constantment a tu mateix. En aquest sentit, no em preocupa tant què pugui pensar la gent de mi sinó precisament això: enfrontar-me a mi mateixa. És la meva feina, hi visc cada dia. Si no tens una barrera, és cert que és fàcil tornar-se una mica boig. Però, bé, sigui una maledicció o una sort, no me’n puc desfer. La meva vida sentimental i la meva vida musical sempre aniran lligades. És el preu què cal pagar.
Coprodueix el disc amb Joan Pons d’El Petit de Cal Eril. Què buscava amb ell?
Des que vaig començar a fer música, m’ha influït molt, ja que vam coincidir molt quan vaig començar a fer bolos i, de fet, ara toco amb l’Artur, que és el seu teclista. M’agrada molt la màgia que té com a persona, la seva manera de veure les coses. Volia una cosa crua i sense parafernàlia i sabia que ell ho podria fer sonar així. Sempre ho he dit: El Petit de Cal Eril són del meus grups preferits; no únicament de Catalunya, sinó de tot el món. En els seus bolos m’ho passo tan bé com m’ho pugui passar en un bolo, per exemple, de Tame Impala.
Sempre li ha agradat molt jugar amb els efectes de la seva guitarra, però, en el disc, sona molt diàfana.
Volia expressar-me tan bé com pogués amb el mínim d’elements possibles. Des que vaig començar a tocar la guitarra elèctrica havia fet servir molts delays, efectes... Ara, però, treballo molt amb guitarres de dotze cordes, afinacions obertes... En comptes d’investigar amb pedals, investigo amb la meva manera de tocar.
Hi dedica moltes hores?
No hi ha cap dia que no toqui la guitarra. Em llevo, vaig al lavabo, esmorzo i ja tinc la guitarra. Des dels set anys que la toco i s’ha convertit en una extensió de mi.
Se’n parla prou, de la Núria Graham guitarrista?
Sempre es parla de mi com de “la cantant”. I ja me’n considero, ja, però, hòstia, toques la guitarra, compons i et produeixes un disc i, malgrat tot això, acabes sent sempre “la cantant”.
Els productors solen ser sempre homes. S’hi veu, fent de productora per a altres músics?
Sí, de fet és el meu somni. Ja n’hi ha, de productores, però està molt desnivellat. M’atrau un dia ser jo qui faci el paper d’aquesta figura que està amb algú altre fent un disc que no és el seu. Estem molt acostumats a tenir una persona a qui demanar consells, sobretot quan comences. Sent dona i amb setze anys sembla que no puguis, o faci por, dir-hi la teva.
Cita molt Miles Davis i John Coltrane, últimament.
Les influències no es noten gens, oi? [Riu.] A mi, però, la música no m’agrada pel seu estil sinó per la veu pròpia que pugui tenir cadascú. I amb Miles Davis o Coltrane això succeeix: el sents tocar i, més enllà de la manera com toquen, saps que són ells. Hi ha alguna cosa màgica i espiritual, un missatge. I encara que hi hagi molta música, de gent que tingui un missatge no n’hi ha tanta.
I també John Martyn.
Sí, una altra persona amb veu absolutament pròpia, sobretot amb la manera de tocar la guitarra, que no és la d’un virtuós –no m’interessa la gent virtuosa– i que em recorda molt a mi. Solid Air és una cançó que em va ensenyar el meu pare de petita i que he acabat escoltant 60.000 cops.
Es considera una persona espiritual?
Sí [amb rotunditat]. No soc gens religiosa, però ja de ben petita he cregut que hi ha coses que passen perquè han de passar. Sempre he estat moltes hores sola i he tingut molt de temps per pensar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda