cultura

Obituari

La revolta elegant

L’artista plàstic Francis Vicenç va néixer a Barcelona el 25 de juny del 1957 i va morir a Granollers el 7 de febrer de l’any passat

Un tret característic seu era la generositat
FFrancis Vicenç ens ha llegat una obra fabulosa i única, gosaria dir. Bé, la que ell ha volgut que romangués, perquè em consta que, decebut del món artístic català, destruí algunes obres

Vaig conèixer, per atzar, una nit, el gran artista Francis Vicenç, l’any 1986, en un bar del barri gòtic que solia freqüentar: el Nus, al carrer de Brosolí, quan ell vivia al carrer de Sant Honorat, número 3. Diria que fou el també malaguanyat pintor i amo del susdit bar qui ens presentà, en Lluís Jolonch, que coneixia des de feia anys; una gran persona.

D’aleshores ençà, en Francis Vicenç i un servidor vam establir una amistat, per mitjà de converses llarguíssimes sobre art, literatura i lingüística i, àdhuc filosofia, que ens acompanyaria, amb qualques alts i baixos (sobretot a la darrera etapa de la seva vida), uns trenta anys bons. Al darrer decenni de la seva vida, abocà tot el seu saber en l’animisme informàtic en tres dimensions, de què acabà essent-ne un gran expert.

Ja a la primera conversa que mantinguérem, regada amb molt de xampany català –bevíem molt, ambdós, aleshores: massa i tot, a ulls d’ara–, en Francis em va parlar de la tècnica pictòrica que ell havia creat i que anomenava “l’ombra alçada”, quelcom, per a mi, absolutament revolucionari.

Al cap d’un mes d’haver-nos conegut en el bar suara esmentat, Francis Vicenç se’n féu absent, sense avís, durant tot un altre mes i escaig, fins que hi reaparegué i em convidà a totes les copes que havia pres. Tot seguit em digué també que em volia convidar a sopar. Em mostrà un cotxe nou que s’havia comprat, un Dodge Dart verd, i m’explicà que havia estat a Alemanya, on havia exposat les seves darreres pintures, que les havia venut totes i que ho volia celebrar!

Doncs, res a dir. Crec que vam anar a sopar a l’Amaya, el d’abans, on ja havíem estat una altra vegada.

Més endavant també tingué un altre gest molt generós envers la meva persona. Vaig haver d’anar a Madrid per dur-hi a terme una gestió sobre traducció i interpretació jurades o a fer-hi una conferència sobre traductologia a la Biblioteca Nacional –no ho recordo, ara, amb exactitud– i em va dir si em faria res que m’hi acompanyés amb cotxe. Li vaig respondre que tot al contrari. Doncs, cap a Madrid s’ha dit! Un cop fetes totes les gestions, ell volgué prosseguir el viatge i visitar altres terres castellanes, però jo li vaig dir que, a mi, ja se m’havia acabat el pressupost. “No t’amoïnis”, em replicà, i afegí: “D’ara endavant, les despeses corren a càrrec meu”. “OK”, vaig assentir.

Explico tot això per significar un dels trets característics de la seva personalitat: la generositat, que, de tant en tant, em rememorava la d’en Santiago Rusiñol. Aquesta seva generositat no únicament era palesa a nivell crematístic, ans també en un altre, molt més important que el primer: comptava tothora amb els seus amics escriptors a l’hora d’emprendre qualsevol iniciativa cultural. Així fou com s’elaborà la famosa plaquette olímpica, l’any 1992: amb un parell de poemes meus i dos més dels amics poetes Miquel de Palol i Pere Rovira –que jo, prèviament, li havia presentat quan ell, Francis Vicenç, s’instal·là en un estudi magnífic, a Palo Alto, al Poblenou, al costat del que hi tenien Javier Mariscal i l’escultor Medina-Campeny.

En aquesta vida –i, concretament, en la vida de cadascú– tot són contrastos: alguns bons i, d’altres, dolents, sobretot –com ja s’ha encarregat de demostrar-nos-ho la història– pel que fa als pintors i als escriptors... Clarobscurs, anava a dir..., i en Francis Vicenç, dissortadament, no se n’escapà.

Abans he parlat de la generositat de Francis Vicenç, sí, però ara em toca de parlar d’un altre tret de la seva personalitat que també l’acompanyà una bona part de la seva vida, per no dir tota, que fou un cert histrionisme –no exempt, sovint, d’eufòria–, per reacció –en Salvador Dalí en podria ésser un precedent–, que, sovint, dut al paroxisme, el menà, a parer meu, a fer mals passos i, àdhuc, com s’esdevingué amb maudits abans, a més d’un internament clínic.

He dit histrionisme, sí, però he afegit, tot seguit, per reacció, i, ara, per reblar el clau, diria “per reacció contra el racisme” imperant a l’època.

En efecte, mai la vida no li fou fàcil: el panorama d’ésser un home de color –el seu pare, Mr. Francis, absent del seu fill d’ençà que aquest tingué uns tres anys, era anglo-jamaicà i la seva mare, tothora present, catalana–, a la darreria dels anys cinquanta del segle passat, a Barcelona –i a Premià de Dalt, on sojornava els estius–, no era gens encoratjador, ans al contrari, i volia dir haver de lluitar més que altri. Potser d’aquí prové la seva tècnica pictòrica de l’“ombra alçada”, com abans he esmentat.

Per exemple, manta vegada, el recordo queixar-se pel fet d’haver estat interpel·lat tant pels Mossos com per la Policia Nacional en travessar la plaça de Sant Jaume, a tocar de la qual vivia.

Una part del seu sistema hepàtic i renal li fou extirpat a l’adolescència a causa d’un accident de moto, a què uns quimèrics amics, blancs, el van esperonar a pujar. Però això no és tot! En una transfusió sanguínia hospitalària es contagià, com molts altres pacients d’aleshores, d’hepatitis C, i el seu traspàs, vull remarcar-ho, fou provocat per una cirrosi hepàtica.

Ja de ben jove, s’anà allunyant, també, de tots els convencionalismes, sobretot dels estudis universitaris, la qual cosa li barrà força camins professionals.

Refugiat en la religió de l’art

En un mot: es rebel·là contra la societat que li havia tocat de viure i es refugià en el que ell anomenava, recuperant la declaració de fe d’alguns pintors modernistes, la “religió de l’art”, és a dir, va cloure’s en el món icònic, pictòric –de fet, jo crec (i ho he escrit) que “l’art és el refugi dels descreguts”–, fins que, en no aconseguir la promoció que es mereixia, va anar recloent-se en si mateix a Gualba de Dalt. Fou, però, la seva, una revolta elegant, com elegant i sibarita fou ell tota la seva vida.

De fet, en Francis Vicenç fou, sempre, una persona obsedida –amb raó!– per la idea de la mort. Així, parlava sovint del “Ministeri de la Mort”. Alhora, era una persona molt preocupada per l’erotisme, com Picasso, i per l’alliberament sexual de la dona, la qual cosa el fa un home modern.

Comptat i debatut, la Mort, què és, sinó la funcionària –la seva botxina, anava a dir– del Temps? De fet, els humans només tenim temps manllevat al Temps. Aquest serà –no en dubteu pas!– el darrer a tancar la porta quan el món es trobi a les seves acaballes.

Diferentment de molts pintors, Francis Vicenç era un artista preocupat per la interrelació pintura-literatura, com ja he apuntat abans. Em pintà a mi i a en Pere Gimferrer, i jo vaig correspondre-li amb poemes publicats i dedicats en el meu llibre Tractat d’Ofiologia, sobretot.

Francis Vicenç ens ha llegat una obra fabulosa –treballà incansablement en la pintura quan estigué en actiu– i única, gosaria dir. Bé, la que ell ha volgut que romangués, perquè em consta que, decebut del món artístic català, destruí algunes obres emblemàtiques seves. Sort tenim, però, que no destruís el seu tríptic El gran tren de vapor, que crec que és la seva opus maximum i, possiblement, la pintura que defineix millor, en àmbit mundial, tot el segle XX!

Gràcies, Francis Vicenç, per la teva amistat i el teu llegat, immortal!

En memòria de Francis Vicenç
L’ombra alçada Del teu ceptre Jamaicà Eclipsà Tots els pinzells Dels blancs, Quan prengueres La paleta. Però la Parca, Porca, Només entén De màscares, Que, a cap ball, Mai, tu, No et vas voler Posar! Al món, hi pintem Poc, Francis! Poema que Lluís Urpinell va escriure com a inici del text d’homenatge a Francis Vicenç que reproduïm.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.