Una autora de conte

Amélie Nothomb és una autora amb un encant particular. Belga, de bona família, nascuda a Kobe el 1967 i resident a París, vesteix amb una excentricitat elegant, sobretot pel que fa als barrets. Es vol aïllada en sentit mediàtic perquè no té mòbil, ni ordinador, ni tan sols televisor. No està a cap xarxa social però respon –a mà– moltes dels centenars de cartes que rep dels lectors. En roda de premsa es mostra amable, comunicativa i amb un discurs equilibrat entre el contingut i la manera d’exposar-lo.

Ara presenta En Riquet del plomall, que Anagrama publica en català amb traducció de Ferran Ràfols i, en castellà (Enriquete el del copete), de Sergi Pàmies, que ha traduït tota l’obra de Nothomb.

Quan tenim un llibre de Nothomb a les mans ho sabem perquè fa anys que surt una foto seva a la portada i solen ser breus. L’estil també sol ser fàcil de reconèixer, però té l’habilitat de variar les trames i els tons de cada obra.

En aquest cas fa una revisió del conte de Perrault del mateix títol, com ja va fer amb Barbablava. A partir de la història d’amor entre Déodat, un noi horrorós però intel·ligent, i Trémière, una noia bella de comportament passiu, Nothomb ens parla de què significa avui dia escoltar i contemplar.

Aquesta obra de 124 pàgines parteix, d’alguna manera, de la lectura intensiva que Nothomb ha fet de les 147 obres que formen La comèdia humana, de Balzac. “M’he atorgat un luxe narratiu sense precedents, escriure una història d’amor que acaba bé. En literatura, això està prohibit. Una història d’amor ha d’acabar malament o no et prendran seriosament”, afirma. “Mai m’havia plantejat escriure una història d’amor amb final feliç. En termes absoluts n’hi ha ben poques... De les 147 obres de La comèdia humana, vaig calcular que només un 6% acaben bé. A la vida real la proporció és similar. I, sense comparar-me a Balzac, vaig decidir que jo també tinc dret a escriure algun final feliç. És clar que hauríem de definir què significa final feliç, que no ha de voler dir moral. En algunes obres meves al final hi ha un assassinat ben plaent...”

“Els contes de Perrault et presenten històries abominables, però alhora suportables. Tenen un punt de lleugeresa sense mentir, sense defugir, quan cal, la tragèdia. No prenia els nens per imbècils, per això m’agrada més la seva versió de la Caputxeta que la dels Grimm.” I parlant de més contes, hi afegeix: “El final de La bella i la bèstia em posa nerviosa. Quan la bella fa un petó a la bèstia i es converteix en un príncep, és una estafa! Si ella s’enamora de la bèstia, li estan canviant la mercaderia. Jo m’emprenyaria molt.”

Han passat gairebé quatre segles de l’original de Perrault, però, “si alguna cosa ha canviat en aquests anys és el discurs. Es diu molt que el que és diferent és millor... Però la realitat és que això no és el que es pensa. Molts cops, davant la diferència, mostrem rebuig”, assegura.

Sobre la disfressa que es posa cada matí i el rebuig tecnològic, comenta que el seu germà “ha educat els seus set fills amenaçant-los que si no es porten bé els enviarà amb la tieta Amélie. I ha funcionat. Són tots magnífics”. Una anècdota que ens remet a un altre conte clàssic, tot i que a l’autora li toqui un paper de bruixa i no de Blancaneu.

Amélie Nothomb ha publicat 92 títols, escrits amb bolígraf. “Em preocupa el medi ambient i ara faig servir paper reciclat, això sí.” Des del 1992, cada 1 de setembre a França surt una novel·la seva. Ha convertit la data en una tradició cultural. No és estrany, perquè el còctel literari i personal que ha creat sedueix, de la capa més superficial a la més fonda.