La gran il·lusió de la família Torres-García

El president de la Generalitat, Quim Torra, rebrà els pròxims dies una carta de la Fundació Torres-García amb dos missatges molt clars. L’un, que tant la família com la institució estan “entusiasmats” amb el seu desig de reintegrar els murals noucentistes que l’artista va crear entre els anys 1911 i 1917 per encàrrec del president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. I l’altre, que estan disposats a col·laborar en el que calgui per dur a terme el trasllat amb èxit.

No és la primera vegada que algú del cercle íntim de Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949), de pare català i mare uruguaiana, s’adreça a un president del país per aquest tema. Tema delicat. A principis dels anys noranta, la centenària vídua del pintor, Manolita Piña, va rebre Jordi Pujol en l’acte d’inauguració del nou museu de l’artista a Montevideo. Amb el cap ben clar, li va recriminar el maltracte històric que havien rebut ell i la seva obra magna, que no va poder acabar perquè el va defenestrar sense subtileses el successor de Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch.

La part de frescos feta va ser tapada amb cortines, primer, i amb unes altres pintures, després. Als anys setanta es van arrencar i es van portar a una altra sala de l’edifici de la plaça de Sant Jaume, on continuen lluint (deslluint, s’hauria de dir, perquè es van haver de fragmentar per poder-los encabir en aquest espai de dimensions més reduïdes).

La companya inseparable de Torres-García va suplicar al president Pujol el retorn dels murals al seu lloc d’origen. Piña, catalana de soca-rel, no trigaria a morir, als 111 anys. Pujol s’ho va estudiar, però va deixar les coses tal com estaven. Això sí, la Generalitat va fer una aportació al projecte de renovació del museu i va obrir una línia de contacte amb els seus responsables, que s’ha mantingut. Hi havia ganes de canviar el signe maleït de la relació entre Catalunya i Torres-García. Però... El tema dels frescos era, i és, delicat.

Gairebé 25 anys després, la filla gran del creador, Olimpia, hi va insistir, aquesta vegada a Pascual Maragall. La petició també es va fer en terreny americà, tot aprofitant un acte protocol·lari del líder català amb l’acabat de nomenar nou president de l’Uruguai, Tabaré Vázquez. De nou, va aflorar el dolor de la família. El cas és que Maragall estava fart de veure les tronades teles espanyolistes amb què la dictadura de Primo de Rivera va redecorar el Saló de Sant Jordi per humiliar el treball de Torres-García i tot el que significava per al catalanisme. Maragall va empatitzar tot d’una amb la filla de l’artista. Però, com Pujol, tampoc va fer res. Hi veia complicacions tècniques, que sens dubte hi són.

Olimpia va morir el 2007 amb 94 anys. Però hi ha una nova generació que ara agafarà el testimoni d’aquesta vella aspiració familiar. “Després de tants anys, no ens esperàvem aquesta notícia. Sentim una alegria enorme. Si realment es fa, serà extraordinari”, exclama en una conversa telefònica amb aquest mitjà Jimena Perera, besneta de l’artista. Perera, que va ser directora del museu durant 25 anys i que actualment és la vicepresidenta de la fundació, diu que es va emocionar quan va veure que Torra té en el seu perfil de Twitter una imatge de La Catalunya eterna, el panell inaugural del conjunt decoratiu. A través de la mateixa xarxa social, el president ha deixat més que clar en diverses ocasions que aquest tema s’ha de resoldre sense més demores.

Un suport ampli

“Ens té al seu costat. De fet pensem que l’aportació de la família és imprescindible”, subratlla Perera, que exerceix de portaveu del clan. I no parla només d’un suport anímic. Com a museòloga, és plenament conscient de les dificultats que planteja la reintegració dels murals al seu emplaçament primigeni. La principal: que el cicle pictòric és incomplet. Torres-García només en va poder fer una quarta part. La Catalunya eterna i tres frescos més: La terra o L’edat d’or de la humanitat, Les arts o Les muses al Parnàs i Lo temporal no és més que símbol.

El que sí que hi ha són dos esbossos definitius: La terrisseria o La bòbila i La Catalunya industrial o La indústria, aquest darrer, el més avantguardista del conjunt. Estan quadriculats i tot. És a dir, a punt per ser traspassats a la paret. La família veuria amb bons ulls que es realitzessin, sempre que es busqués un pintor amb una sensibilitat propera a Torres-García.

“Amb un equip seriós es podria arribar a fer”, indica Perera, que assenyala que una possibilitat seria recórrer als descendents dels alumnes del mític taller que tenia l’artista a l’Uruguai, que va funcionar fins a l’any 1962.

La Generalitat posseeix aquests dissenys que l’artista va gestar just abans de ser acomiadat. Pujol no es va atrevir a tocar el Saló de Sant Jordi, però sí que va aprovar la compra del parell d’esbossos i de nou treballs preparatoris més dels murals, el 1990, que estaven en mans dels hereus. Les gestions les va dur Fernando Castillo, representant de la família, amb la qual té vincles de tota la vida. El seu pare, Guido Castillo, era deixeble de Torres-García i director de la revista Removedor, l’òrgan que defensava la modernitat del seu art.

Els onze estudis es van exposar en una galeria del barri de la Ribera, però per ordre de la saga dels Torres-García el comprador preferent era la Generalitat. “Hi havia interessats de fora, però volien que els esbossos es quedessin a Catalunya, encara que suposés renunciar a obtenir-ne més rèdit”, recorda Castillo. El tracte el va tancar amb Joaquim Triadú, llavors secretari general del Departament de Cultura. Els 70 milions de pessetes que demanaven es van rebaixar fins als 50 milions de pessetes, el màxim on podia arribar l’administració catalana.

Però ni amb els dos plafons projectats en paper es resoldria del tot el problema, perquè encara quedarien alguns murs del Saló de Sant Jordi per omplir. I aquí és on la família creu que pot contribuir a trobar solucions. La besneta posa l’accent en l’arxiu que custodia la fundació. És immens. “Seria important fer una investigació de tot el material documental relacionat amb aquest projecte decoratiu. Queden coses per saber-ne. A l’arxiu hi podria haver algun tresor amagat. Amb un coneixement més profund de la idea que tenia Torres-García, també ens serà més fàcil afinar la museografia del Saló de Sant Jordi”, precisa.

Perera veu fonamental la creació d’un grup d’experts multidisciplinari. “És una operació complexa que requereix especialistes de moltes àrees”, remarca. Com a professional dels museus, es posa a disposició per formar part d’aquest equip. “M’encantaria”, rebla. Perera té previst viatjar en breu a Barcelona.

Hi ha més material

Òbviament, el clan Torres-García atresora “molt més” material artístic relacionat amb els frescos que podria ajudar a completar el discurs. Relacionat amb el conjunt mural del Palau de la Generalitat i també amb d’altres que l’artista va crear i que es van destruir, es van perdre o també van acabar lluny de l’emplaçament per al qual havien estat concebuts. El Torres-García muralista no va tenir sort. En tot cas, hi hauria diverses maneres d’acompanyar els frescos: “Tot dependrà del concepte que es vulgui donar al saló”, adverteix la besneta.

“És el somni d’una família que s’ha anat transmetent de generació en generació”, exclama Castillo, que té al cap organitzar una exposició de l’artista a Barcelona. Si bé Torres-García va marxar de Catalunya el 1919 amb una mescla de ràbia i pena, i no va tornar-hi mai més, una part de la seva descendència va recuperar el vincle. Alguns hi van arribar a viure, com el seu fill Augusto, també pintor. La mateixa Jimena Perera hi va passar una dècada de la seva infantesa i joventut. La seva mare, filla d’Olimpia, s’hi va exiliar quan es va instaurar la dictadura a l’Uruguai, que la va reprimir durament.

Els Torres-García són una saga àmplia (l’artista va tenir quatre fills) i no tota està ben avinguda. Hi ha un sector de l’estirp totalment desvinculat de la fundació. Però Castillo està convençut que per aquesta il·lusionant aventura tots faran pinya.