Art

Güell, art i poder

Una exposició al Palau Güell ofereix una visió global de l’industrial que es va aliar amb Gaudí per fer els seus projectes més agosarats

“Eusebi Güell no va ser el mecenes de Gaudí. Va ser el seu client”
Era fill i gendre de negrers, “però ell no va anar mai a fer les Amèriques”

Li va confiar el disseny de les seves cases i dels seus projectes empresarials més agosarats i el va considerar amic durant 40 anys. Però Eusebi Güell Bacigalupi (1846-1918) no va ser el mecenes d’Antoni Gaudí, com sempre l’etiqueten. “Va ser el seu client i, com a tal, li va pagar els seus honoraris”, remarca la historiadora de l’art Raquel Lacuesta, que hi afegeix que aquesta va ser també la relació que va tenir amb la resta d’arquitectes que va contractar, i que no van ser pocs, modernistes i no modernistes, com Rafael Guastavino, a qui va encomanar la seva gran fàbrica de ciment Asland, a Castellar de n’Hug. Gaudí, això sí, va ser la nineta dels seus ulls.

Güell sí que va ser mecenes de molts pintors, escultors, músics i escriptors del seu temps. A aquests sí que, quan no eren ningú, els va comprar obra per promocionar-los i fins i tot els va mantenir perquè es poguessin dedicar a la creació artística sense haver-se de preocupar de res més. La llista de noms és llarga, com la de les obres que van integrar la seva col·lecció. “Olorava el talent”, remarca Lacuesta. Fins i tot en va detectar dins de les seves pròpies fàbriques. D’un dels seus obrers de la colònia Güell, Francesc Fortuny, li van agradar tant els seus dibuixos que el va enviar a Buenos Aires. I allà va fer carrera.

D’Eusebi Güell, un dels homes més poderosos de la Barcelona del final del segle XIX i del principi del XX, semblaria que ja està tot dit i escrit. Però el cas és que Lacuesta i el seu company de recerques, Xavier González, fa anys que remenen arxius per estirar més fils de la seva complexa biografia. Un recorregut que, a més, sempre es presenta de manera fragmentada, segons les seves diferents facetes, que són múltiples però s’acaben entrellaçant en algun moment o altre, emfasitzen Lacuesta i González, que ara les han recosit totes en l’exposició Eusebi Güell i Bacigalupi, patrici de la Renaixença, que es pot visitar fins al 30 d’abril al Palau Güell. Més endavant la seva recerca agafarà forma de llibre.

El Palau Güell és l’edifici on la nombrosa família Güell, amb els seus deu fills, es va traslladar a viure el 1888. No estava del tot acabat, però la idea va ser presumir-ne a l’Exposició Universal. Güell va encomanar la seva mansió a un Gaudí que havia descobert deu anys abans a l’Exposició Universal de París. Va quedar meravellat amb la vitrina que havia gestat per a la guanteria Comella. Un enamorament sobtat que es va traduir en una aventura que Lacuesta defineix “d’utopies compartides”. “A tots dos els agradava somiar, per això es van entendre”, explica. I ja se sap en què deriven sovint les utopies: en sonats fracassos. En l’historial de Güell n’hi ha dos que el van doldre profundament. Un, l’intent fallit de convertir el Park Güell en una urbanització d’estiueig de la burgesia. Al final dels anys noranta va deixar el palau del carrer Nou de la Rambla i es va instal·lar en l’embrió d’aquesta ciutat jardí de perfum anglès per fer ell mateix de “reclam”. Però es va quedar sol. I en la muntanya pelada va morir el 1918.

L’altra decepció: l’església de la colònia Güell, que havia encarregat a Gaudí el 1898. “Havia de ser tan o més gran que la Sagrada Família”, explica Lacuesta. Però el 1914 les obres es van aturar. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer embogir els empresaris del tèxtil catalans, que es van fer d’or proveint la indumentària dels soldats. “Els fills Güell no van voler invertir els guanys en aquell ambiciós temple. Eusebi Güell, que sempre va donar molta importància a la família, va quedar molt afectat, però.”

La mostra del Palau Güell, propietat de la Diputació, no es limita a furgar en el binomi Güell-Gaudí, encara que sigui el més llaminer. Els comissaris volien explotar la imatge culte i intel·lectual del personatge més enllà i tot de la seva passió per les arts. El 1886, refugiat a Versalles de l’epidèmia de còlera que va patir Barcelona, va escriure tot un tractat sobre vacunes que va deixar bocabadada la comunitat científica. “Volíem anar a l’origen d’aquesta fam de coneixements i l’hem trobada en l’escola Valldemia de Mataró, un centre fundat per tres escolapis que van deixar Cuba per instruir els fills d’indians. Els futurs magnats, polítics i empresaris de la Catalunya de la Renaixença es van formar en aquest col·legi”, precisa Lacuesta, que ha localitzat una fotografia inèdita del petit escolar Güell junt amb una carta que va enviar al seu pare en la qual li explicava la seva vida d’intern.

La figura del pare, Joan Güell, és fonamental. D’ell va heretar una fortuna immensa que va incrementar amb els seus propis negocis (no sempre va somiar impossibles: de pragmàtic també en va ser, i molt) i amb els que també li va traspassar el seu sogre, Antonio López. Però pare i sogre, que s’havien fet rics amb el tràfic d’esclaus, també acabarien sent una llosa per a la seva futura reputació. “Ell no va anar mai a fer les Amèriques, siguem justos”, suplica Lacuesta. Conscient que aquest fantasma el perseguiria, quan va morir López el va defensar en un escrit per intentar salvar la seva imatge. L’Ajuntament de Barcelona ha acabat retirant aquest any el monument que recordava el controvertit llegat del primer marquès de Comillas. I no ha donat suport a la celebració de l’Any Güell, un programa que ha organitzat la Diputació en el marc del centenari de la seva mort.

A Eusebi Güell, el rei Alfons XIII també el va compensar atorgant-li el títol de comte. Adscrit al catalanisme conservador i monàrquic, el seu estil de fer política va ser “atípic”, assenyalen els estudiosos. “Era a tot arreu però mai es va voler implicar del tot. El 1899 va renunciar a ser alcalde de Barcelona. Movia els fils per darrere, sense cridar l’atenció, i tot ho gestionava amb elegància, subtilesa i paciència, fins i tot els conflictes laborals. Gairebé sempre va sortir victoriós de tots els enrenous”, assegura Lacuesta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda