Gran mestre Blades

“Aquesta cançó la vaig escriure quan tenia 30 anys. El 16 de juliol en vaig fer 70. Ara la interpreto d’una altra forma, però dono gràcies de poder-ho fer encara.” Amb aquestes paraules, Rubén Blades va presentar Maestra vida, per obrir els bisos del seu memorable concert de divendres a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols, dins del Festival de la Porta Ferrada . Van ser dues hores i mitja en què el gran mestre Blades va oferir una autèntica lliçó de música i de vida, molt ben acompanyat per la impressionant orquestra de Roberto Delgado, la versàtil formació panamenya amb què ha gravat els discos Salsa Big Band i Medoro Madera, en el qual Blades es transmuta en un sonero cubà de noranta anys i canvia de veu per interpretar temes com ara La Caína, el seu al·legat decidit contra les drogues (“Si les hagués pres jo no seria aquí ni hauria pogut fer tot el que he fet”) que, com va dir amb una trista ironia, s’ha convertit en una espècie d’himne per als consumidors.

La nit va començar puntual amb l’orquestra interpretant la instrumental Mambo Gil, de Tito Puente, un dels clàssics que Blades vol reivindicar amb aquest projecte, com també Mario Bauzá i Machito, grans referents de l’edat d’or de les orquestres afrocubanes. “Quina altra banda sona així? Fa molt de temps que ja no es veuen bandes com aquesta”, va dir Blades, lògicament orgullós dels músics que omplien l’escenari, amb un autèntic arsenal de percussions i vents. El cantant panameny va sortir a escena per reivindicar les seves arrels amb Las calles (“Las calles de nuestros barrios nunca toman prisioneros”) i va presentar a continuació Pablo Pueblo, un dels primers personatges –com va recordar, la va escriure a la universitat, el 1967, i la va gravar deu anys després per a Metiendo mano!, el seu primer gran disc amb Willie Colón– que protagonitzen les cançons de Blades, autèntics prodigis de narrativa condensada. Més tard van desfilar també l’antiracista Ligia Elena, Juan Pachanga –composta per a la Fania All Stars– i, com a majestàtica cloenda abans dels bisos, Pedro Navaja (“La cançó que tothom estava esperant”), amb la història narrada en paral·lel a la pantalla amb uns dibuixos molt expressius. Abans també havien sonat Todos vuelven, per subratllar que l’autèntica mort és l’oblit –ell va recordar en imatges alguns amics desapareguts, des de Lou Reed fins a García Márquez, passant per Juan Gabriel–, i El cantante, la cançó que va fer gairebé a mida per a Héctor Lavoe. Però el concert va donar per a molt més, per exemple per reivindicar les connexions entre la salsa i el jazz, amb temes en anglès com ara Watch what happens i The way you look tonight, immortalitzada pel seu admirat Frank Sinatra.

De la seva obra mestra Siembra, que ara fa 40 anys, van sonar també, a més de Pedro Navaja, Buscando guayaba i María Lionza, el seu cant a aquesta deïtat veneçolana, que va dedicar a “la gent de Veneçuela, que està passant per un dels erms més grans que es poden passar”. A la final i reivindicativa Muévete, escrita quan Mandela estava a la presó, també va citar Veneçuela i Nicaragua, sempre amb la seva visió humanista i panamericana, com a la llarga llista de països que tancava Plástico –que no va tocar divendres– on demanava una “Nicaragua sin Somoza”. Un Blades en plenitud afirma que aquesta serà la seva última gira salsera, però no s’atura: té nous plans que apunten a una “mixtura” sense fronteres estilístiques.