Altres

Pròxim capítol: 72. Una jornada tràgica (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)

La conquesta del mar

Entre el 28 d’agost i el 4 de setembre de 1285, les tropes catalanes, capitanejades per l’almirall Roger de Llúria, van derrotar les franceses en la batalla de les Formigues

Aquesta victòria, juntament amb la que es va produir al coll de Panissars, van forçar Felip III a retirar-se i van consolidar el domini de Pere II el Gran

Les illes For­mi­gues s’han con­ver­tit en un refugi per­ma­nent de gavi­nes i corbs marins; i, de forma molt més esta­ci­o­nal, de llan­xes i altres embar­ca­ci­ons que s’hi acos­ten amb un cert afany de con­questa. Però, alguns segles enrere, aquest plàcid espai, només alte­rat per les sac­se­ja­des de les ones i per algun obús obli­dat de la dar­rera guerra civil, es va con­ver­tir en l’esce­nari d’una bata­lla naval que, encara avui, es manté com una de les més deci­si­ves de la nos­tra història.

Ens situem a finals del segle XIII. En aquells temps, Cata­lu­nya era una potència naval i aspi­rava a la sobi­ra­nia de l’illa de Sicília. Roma no veia l’ope­ració amb bons ulls, però el rei català, Pere II el Gran, va deci­dir tirar pel dret i fer cas omís de les reco­ma­na­ci­ons de l’Església. En aque­lla època, això era tot un atre­vi­ment, i la ven­jança del papa Martí IV va ser auto­rit­zar el rei francès Felip III a envair Cata­lu­nya. Una vella aspi­ració gal·la que, a més, va ser eti­que­tada de “cro­ada” pel papa Martí IV. L’avenç francès va ser, durant algu­nes set­ma­nes, lent però ina­tu­ra­ble; i es va sus­ten­tar, en bona part, en els sub­mi­nis­tres que arri­ba­ven als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols des de Nar­bona i Aigües Mor­tes. El con­trol del mar era, doncs, una peça clau en l’ocu­pació del Prin­ci­pat; i el rei Pere el Gran va ado­nar-se que aquest fac­tor podia esde­ve­nir deci­siu a l’hora d’atu­rar l’exèrcit francès. Per aquest motiu va optar per arris­car Sicília i va manar cri­dar la flota coman­dada per Roger de Llúria, que va arri­bar al port de Bar­ce­lona el 24 d’agost de 1285. Dos dies després, es van reu­nir a Sant Pol amb la resta de naus cata­la­nes.

Les fonts no són gaire creïbles a l’hora d’ava­luar les força de cadas­cuna de les flo­tes. Si ens ate­nem a les cròniques de Ber­nat Des­clot i Ramon Mun­ta­ner, l’almi­rall Roger de Llúria va vèncer gràcies a la seva astúcia i estratègia, ja que, estant en infe­ri­o­ri­tat numèrica (40 gale­res con­tra 160), va ata­car la flota ene­miga pel cen­tre i va acon­se­guir arra­co­nar-la. La pri­mera topada es va pro­duir la mati­nada del 28 d’agost i va tenir la fos­cor com a fac­tor deci­siu. Els cata­lans van encen­dre dues fogue­res a cada galera i van fer creure als fran­ce­sos que el seu poten­cial era molt supe­rior al que era en rea­li­tat. Els fran­ce­sos, per la seva banda, es feren pas­sar per cata­lans cri­dant els matei­xos crits de guerra. Mal­grat tot, els ara­go­ne­sos van acon­se­guir encer­clar els vai­xells ene­mics, sobre­tot a par­tir de l’ús dels espe­rons i d’una pluja mor­tal de car­gols llançats des de les balles­tes, que va tenir un efecte devas­ta­dor sobre els vai­xells fran­ce­sos.

En la bata­lla van morir uns 300 fran­ce­sos i es van fer 260 pre­so­ners, als quals Roger de Llúria va trac­tar amb extrema cru­el­tat i bru­ta­li­tat. Segons el tes­ti­moni de Des­clot, el coman­dant va orde­nar que conduïssin els pre­so­ners a la platja, va sepa­rar els que no podien cami­nar i va arros­se­gar-los amb una galera lli­gats de coll i mans mar endins fins a ofe­gar-los. A la resta, els va bui­dar els ulls amb una cullera de fusta, els va posar en filera, va fer que s’aga­fes­sin a una llarga corda que els unia i els va enviar al rei francès coman­dats per un únic pre­so­ner al qual va dei­xar borni perquè pogués diri­gir el grup en el camí de retorn cap a casa. Roger de Llúria només va mos­trar clemència pels gen­til­ho­mes o els molt nobles, als quals va con­ver­tir en pre­sos polítics i va dema­nar-ne el cor­res­po­nent res­cat. Les súpli­ques i les ame­na­ces del comte de Foix van ser deba­des, igual­ment com les peti­ci­ons del fill del rei de França, Felip el Bell, al seu oncle Pere el Gran. Ni per acon­se­guir mag­na­ni­mi­tat amb els pre­so­ners o garan­tir la segu­re­tat del seguici reial. Si ens ate­nem a aquesta font, doncs, Roger de Llúria des­ta­cava per la seva capa­ci­tat bèl·lica, però no pas per la huma­ni­tat.

La victòria es va con­fir­mar pocs dies després, con­cre­ta­ment el 3 de setem­bre, amb un altre com­bat naval, en aquest cas a la badia de Roses. Roger de Llúria va diri­gir els seus vai­xells a aquest indret, on hi havia esta­blerta una flota de 50 vai­xells, que es van veure sor­pre­sos. I d’aquesta manera es va con­su­mar la des­feta de la flota fran­cesa i l’aïlla­ment de l’exèrcit croat, que va veure’s obli­gat a aban­do­nar la ciu­tat de Girona. I al mateix temps va per­me­tre sege­llar l’expansió cata­lana a la Medi­terrània. Va ser en aquest moment, si ens ate­nem al tes­ti­moni de Ber­nat Des­clot, quan Roger de Llúria va pro­nun­ciar unes cone­gu­des parau­les per vana­glo­riar-se d’aquest domini, tot adver­tint: “A par­tir d’ara no hi haurà peix que s’atre­veixi a treure la cua si no porta lli­gada la senyera amb les qua­tre bar­res del nos­tre senyor rei d’Aragó.”

Com s’hi arriba
Com ens podem imaginar, resulta complicat arribar directament a les illes Formigues. Una de les millors maneres de visita-les Formigues, a més d’en vaixell, és en caiac o en patins de mar, des de qualsevol de les cales properes, com és la cala es Castell, per exemple. L’embarcació es pot deixar al petit moll que hi ha. També es poden contemplar les illes i el seu entorn des de diferents indrets de la costa, com ara el camí de ronda que uneix la cala del Crit amb el mirador de les illes Formigues.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.