La història... torna?
‘Jo també cantava ‘L’estaca’’, de Josep M. Bunyol, evoca una bona col·lecció d’episodis històrics i la cultura popular dels anys 60 i 70
És un llibre lúdic, però estableix paral·lelismes inquietants entre el present i el passat
De Rin Tin Tin a la Caputxinada; dels Sírex, Llach i La Trinca fins a l’Assemblea de Catalunya; Los Chiripitifláuticos, El fugitivo, Star Trek, Pumby, El Patufet, La torna, Un, dos, tres... Però també l’arribada de l’home a la Lluna, córrer davant els grisos, els fets del Palau... Tot això i molt més explica el periodista i guionista Josep Maria Bunyol a Jo també cantava ‘L’estaca’ (Ara Llibres), un repàs per la música, les sèries de televisió, els còmics, el teatre i altres formes d’oci i cultura popular que van triomfar a la Catalunya dels anys seixanta i setanta, però també un documentat i rigorós recull dels fets històrics que han modelat el nostre present.
Autor de Jo també veia ‘Bola de drac’, de caràcter més lúdic, Josep Maria Bunyol va rebre l’encàrrec d’Ara Llibres d’escriure una obra a mig camí de l’evocació nostàlgica i la crònica històrica. “Em fa gràcia pensar que és un dels pocs llibres en què es pot parlar de Salvador Puig Antich i, a la pàgina següent, de Mazinger Z, sense frivolitzar. Tot plegat ens ha fet com som”, explica l’autor en una entrevista a El Punt Avui. “El llibre es pot llegir com si fos d’història –continua–. Hem intentat ser amens, però alhora rigorosos. Ara, es tractava de capbussar-se també en records de quan Catalunya patia repressió de la dictadura, com la resta de l’Estat, i veure fins a quin punt es podien establir comparacions amb coses que han passat els darrers mesos, intentant no fer demagògia i posar les coses en context.” Queda clar, doncs, que no tot és nostàlgia: “Hem viscut empresonaments, mostres de censura... que ens recorden fets que semblaven superats.”
Dedicat a Junqueras
És un llibre lúdic, amè, amb vora 200 entrades sobre història i cultura popular, però que estableix paral·lelismes inquietants entre el present i el passat i conté una considerable càrrega de crítica. De fet, està dedicat a Oriol Junqueras. “La dedicatòria no és gratuïta. He treballat amb ell de guionista al programa En guàrdia!, de Catalunya Ràdio, en què ell col·laborava els primers anys. El conec, sé quina mena de persona és i em dol que ell i els altres presos estiguin tancats per unes acusacions que no són certes.”
Cuinat amb moltes hores d’hemeroteca i biblioteca, més que records (l’autor va néixer a Barcelona el 1975), el llibre inclou una gran varietat de temes que s’ordenen cronològicament: del 1960 fins al 1978. La música fa de fil conductor. “Així com dels programes de televisió la gent pot tenir un record borrós, la música té aquesta capacitat de perpetuar-se al cervell. Per això al llibre hi ha aquests requadres que en diem Em segueixes?, on reproduïm lletres.”
Pròleg de Mainat
El pròleg el signa Josep Maria Mainat i es titula Jo he corregut davant els grisos. També hi ha textos d’altres personatges coneguts amb records d’aquells anys: Màrius Serra, Carme Ruscalleda, Sílvia Munt, Quimi Portet... I hi apareixen les lletres de cançons emblemàtiques.
L’autor reconeix que hi ha nostàlgia, però no gaire: “És un llibre nostàlgic, no se n’amaga, però, a la vegada, és conscient que la nostàlgia ens enganya molt sovint. En aquest cas, no és veritat que els temps passat fossin millors. Hi havia bones sèries de televisió i música, però la situació política i social era molt més compromesa que ara, malgrat el que hem viscut. La nostàlgia està bé, però en dosis petites.”
