Llarga vida a la reina del pop

“Crec que la cosa més controvertida que he fet mai és seguir aquí. En Michael no hi és. En Prince no hi és. La Whitney no hi és. L’Amy Winehouse no hi és. En David Bowie no hi és. Però jo resisteixo. Soc un dels afortunats i cada dia en dono gràcies.” Ho deia Madonna en acceptar el premi Billboard Dones en la Música l’any 2016. I és que, trenta-cinc anys després del seu debut, Madonna s’ha guanyat amb totes les lletres el dret d’estar a l’olimp de la música. Madonna avui compleix 60 anys. Nascuda a Bay City (Michigan) el 16 d’agost del 1958, els seus primers passos anaven encaminats cap a la dansa. De caràcter rebel, inconformista i amb un quocient intel·lectual per sobre de la mitjana, la seva infantesa va estar marcada per la mort de la seva mare. L’any 1979, i amb tan sols 35 dòlars a la butxaca, es va plantar al mig de Nova York sense conèixer ningú. No ho va passar bé. Feines mal pagades, una violació i diversos robatoris. Però era assídua a la disco de moda, la Danceteria, i allà va conèixer la gent que li acabaria obrint les portes. El 1983 publicava el primer disc, amb Holiday d’emblema. Però el 1984 Madonna es convertiria en icona d’una generació amb Like a virgin. La provocació com a arma, en un moment en què la societat segurament no estava preparada per veure-la rebolcant-se vestida de núvia i amb una creu al pit per l’escenari dels premis MTV. I una sexualitat que no s’avergonyia de mostrar. Sexe i religió. Dues constants que han marcat una carrera amb més llums que ombres i que l’han convertit en la cantant femenina amb més èxit de la història de la música: vora 400 milions de còpies venudes només en format disc.

Els números d’aquests primers 35 anys de carrera fan esfereir. És la solista que més diners ha recollit en una gira –Sticky&Sweet, amb 465 milions de dòlars de guany–, la que més diners ha guanyat amb els seus concerts –1.400 milions de dòlars en total–, és l’artista amb més números 1 de la història –només superada pels Beatles– i dues de les seves cançons han guanyat un Oscar. Tot això, sense tenir una veu especialment dotada.

Xifres a banda, l’impacte de Madonna en la societat ha estat evident. A principis dels vuitanta i dels noranta el món s’escandalitzava amb ella. Ja fos perquè en un vídeo apareixia amb creus cremant –Like a prayer–, fent-s’ho amb homes i dones –Justify my love– o simulant una masturbació dalt de l’escenari –Blond Ambition Tour, amb la icònica cotilla de Jean Paul Gaultier–. Però el cert és que el caràcter inconformista sempre l’ha fet anar més enllà. Per ella hauria estat molt còmode perpetuar la imatge dels primers temps, amb els sostenidors i el melic a l’aire de l’època de Like a virgin, copiada per totes les jovenetes del món. En lloc d’això es va tallar els cabells com un noi a Papa don’t preach i donaria pas a un successió de canvis d’imatge que li valdrien el qualificatiu de “reina de la reinvenció”. A Madonna se li poden retreure moltes coses, però no que no hagi assumit riscos. Àlbums criticats com Erotica va comportar que la qualifiquessin de marrana. Un altre, American life, una mordaç crítica a la societat americana, va fer que la vetessin per haver-se ficat en la guerra de l’Iraq i George Bush. Perquè si alguna cosa no té, són pèls a la llengua. Ha fet i ha dit sempre el que li ha donat la gana. I segurament per això el Vaticà l’ha excomunicat tres vegades.

El joc amb la sexualitat, de fet, ha estat molt més que una simple provocació a les ments més conservadores o un intent de guanyar notorietat. Ha estat una forma de feminisme pròpia que alguns han volgut pervertir: el poder el té la dona i qui decideix què fa amb el seu cos és ella. Passa de ser una mera espectadora a decidir el qui i el com. Lletres com Express yourself o What it feels like for a girl en són només exemples. I icònic el petó lèsbic amb Britney Spears i Christina Aguilera. De fet, Madonna va obrir el camí per a totes les generacions de cantants femenines que han vingut després. Per molt que Britney Spears o Lady Gaga i altres dives facin, acaben bevent del que ha fet ella.

Meticulosa i treballadora fins a l’extenuació, aquesta dona d’1,64 ha evolucionat passant per diversos estils. Des de l’electrònica pura fins al pop més superflu o el coqueteig amb el dance. Sempre envoltada dels millors productors i amb un olfacte indiscutible per detectar què serà tendència. Un olfacte, però, que els darrers temps sembla que falla. En lloc d’innovar com va fer amb gent com William Orbit, Shep Pettibone, Mirwais o Stuart Price, en els últims treballs ha recorregut al que fa tothom: Timbaland, Avicii o Martin Solveig. Se’n sigui o no fan, indiscutiblement hi ha cançons seves que s’han instal·lat en el subconscient col·lectiu i que són perfectament recognoscibles per públic que no havia ni nascut quan les va publicar.

Però el mèrit de Madonna va més enllà. Va reinventar, també, el concepte del directe per convertir-lo en un espectacle de Broadway en què els efectes o els balls tenen tanta importància com la música. Amb coreografies estudiades fins al mil·límetre i poc o gens marge per a la improvisació, són una gran producció dividida en quatre actes que va encetar amb el Blond Ambition Tour el 1990 i que, com tantes altres coses, ara la majoria imita.

Però no tot ho fa bé. De fet, és una actriu frustrada amb un sol èxit remarcable: Evita, d’Alan Parker, per la qual va guanyar un Globus d’Or a la millor actriu. Exceptuant Buscant la Susan desesperadament –que té l’encert d’haver aparegut en ple boom–, les seves pel·lícules es compten per fracassos comercials. Sense pal·liatius. Potser per això s’ha diversificat i ha acabat dirigint pel·lícules, traient fragàncies, escrivint contes infantils, creant línies de roba o engegant una discogràfica. Tot plegat, per engrossir una fortuna que volta els 1.000 milions de dòlars.

Mare de sis fills –quatre adoptats a Malawi–, la seva vida amorosa ha copat portades i les controvèrsies sempre l’han perseguit. Casada amb Sean Penn primer i amb Guy Ritchie –van tenir dos fills– després, pel seu llit hi han passat homes i dones anònims i famosos. John Kennedy Jr., Prince, Dennis Rodman, Ingrid Casares i Vanilla Ice en són alguns.

Avui Madonna fa 60 anys i prepara nou disc i gira. Però és ignorada sistemàticament en algunes emissores de ràdio. La raó: és massa vella. Un masclisme –arrelat en una indústria a la qual ha hagut de plantar cara tota la vida– que no discrimina homes com Bruce Springsteen (68), Elton John (71) o Bono d’U2 (58). Però el 1984 va ser premonitòria: quan li van preguntar quins eren els seus somnis, ella va respondre “governar el món”. I musicalment encadena més de tres dècades fent-ho. I les altres cantants, van venint i passant.