Dels 4 Gats al Sónar

Si l’espectacle en viu (sigui teatre, dansa o música) és un element efímer, també ho havien de ser els elements que els anunciaven. Habitualment els cartells tenien la vida d’un espectacle. No es tenia en compte el valor propi del cartell i, més endavant, com a element d’investigació científica. Enciclopèdia Catalana va iniciar una col·lecció de Cartells catalans cenyint-se a les diferents èpoques, com ara La República, La República en guerra o la postguerra. Puntualment, van accedir al fons del Museu de les Arts Escèniques i van comprovar que aquell fons aguantava ben bé un nou volum, en aquest cas temàtic, que revisés les diferents èpoques artístiques i polítiques d’un període de 125 anys. Gràcies a aquesta mirada cronològica, el viatge va dels 4 Gats als anys d’esplendor del Paral·lel als anys vint, la repressió del català durant el franquisme i els esclats de les companyies històriques de teatre que “volien canviar el món”, comentava Joan Ricart, editor d’Enciclopèdia Catalana, en la presentació de fa unes setmanes.

L’editorial n’ha posat a la venda 2.000 exemplars a un preu de 595 euros. És un producte molt celebrat pels petits col·leccionistes que disposen d’unes creacions a un preu assequible i que es revaloren amb poc temps.

Tot i que el cartell estava pensat com a material de rebuig, de molt poca qualitat d’impressió, s’ha acurat al màxim la feina d’impressió i producció per poder gaudir al màxim d’uns volums que es recomana tenir oberts a la taula del cafè, per anar observant, a poc a poc, cadascuna de les làmines, com si fos un quadre en moviment. El tractament que s’ha fet per a aquells cartells que empaperaven plafons és com si fos una obra d’art, insistia en la presentació del volum l’editor d’Enciclopèdia Catalana.

La selecció ha suposat per als dos curadors, Roser Pintó Fàbregas (directora de la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya) i Santi Barjau (doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona i autor de diverses obres sobre cartellisme), una imprescindible i “dolorosa” selecció per anar provant que hi entressin els més ben representats amb la millor qualitat possible. Des d’Adrià Gual (fundador de l’Institut del Teatre) fins a Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Josep Guinovart, Joan Miró i Jaume Plensa (que tanca la col·lecció amb el cartell que va servir per il·lustrar el centenari de l’Institut del Teatre).

Tot i així, Pintó admetia que la tria s’ha fet només d’allò que ha sobreviscut al pas del temps. Actualment els principals centres que disposen d’arxiu de cartells a Catalunya són la Biblioteca de Catalunya i el Museu de les Arts Escèniques (MAE). Anna Valls, directora del MAE, calcula que l’Institut del Teatre en té comptabilitzats més de 6.000. El fons il·lustra molt bé, més enllà de la seva il·lustració, la història de les companyies de teatre i, fins i tot, les seves gires, ja que és l’únic material que ha perviscut amb el temps i s’ha convertit en memòria.

Avui dia, el cartell ha passat a ser un element residual, perquè les noves tecnologies desaconsellen fer grans inversions que individualitzin la proposta. Sí que es manté la idea del cartell en les banderoles i que procuren presentar una unitat en funció del teatre on es presenta (Liceu, TNC, Lliure...).

Va ser a partir de la República que el cartell va guanyar més pes gràcies a l’aparició del Sindicat de Dibuixants Professionals, que manté un grup d’especialistes en cartellisme. La necessitat del cartell és persuadir i informar l’espectador. I el pes d’aquests dos aspectes imprescindibles, sovint antagònics, va fluctuant per èpoques i autors: des dels que usen el grafisme per poder informar de tot, fins als que ho redueixen a la mínima expressió, amb el nom de la companyia. De fet, avui es juga sovint (en companyies de circ ambulant, per exemple) amb un cartell artístic que es completa amb una franja on va donant les dades de servei (temporada activa a la ciutat; sessions,preus...).

Aquest volum es divideix per capítols cronològics, que van mostrant els canvis d’estil artístic tot revelant el tipus d’espectacle que s’hi programava. D’entrada, es mostren els primers exemples (1890-1924): La fugaç edat d’or (1925-1939), que recull la potència de la República i del Paral·lel; La postguerra (1940-1966) insinua la difícil pervivència del teatre en català; De la dictadura a la democràcia (1966-1989) mostra l’activisme teatral (com ara el primer cartell de Fira Tàrrega, llavors batejat com a Festival Xim Xim), i, finalment, Dels Jocs Olímpics a l’actualitat (1990-2015).

La col·lecció ajuda a visibilitzar també el treball de companyies com Comediants, Joglars, Dagoll Dagom i l’equip del Teatre Lliure, que impulsaven una nova relació amb el teatre. I sí, també hi apareixen els cartells dels Sónars del 2000, 2002 i 2008 d’entre els poc més de 100 cartells del llibre.