Arts escèniques

Joc de (des)confiances

Un decàleg per entendre algunes claus sobre la dimissió de Lluís Pasqual i de com es pot encarar la nova crisi del Teatre Lliure

Al patronat del Lliure hi ha representants de les administracions, actors històrics del Lliure i membres de la societat civil

El públic ha quedat desarmat en veure com la crisi al Teatre Lliure desembocava (que no s’acabava) en la dimissió de Lluís Pasqual. La va entregar al president del patronat l’1 de setembre. Renuncia, de fet, a la darrera temporada del segon mandat. Costa entendre-ho si es valora els èxits de públic i de crítica dels últims anys d’una direcció artística que, a més, aconseguia quadrar els pressupostos fixats per les administracions (Ajuntament de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona i Ministeri de Cultura). El Teatre Lliure no és un ens sense ànima, sinó que té una composició complexa que, a vegades, resol les situacions pels viaranys més inexplicables. Amb aquest article intentem respondre a les preguntes que s’ha pogut fer aquell públic que, ara, potser se senti orfe. I aquell altre que, sentint-se arraconat, creu que ara ha arribat la seva oportunitat.

1.

Quan arrenca el conflicte?

Lluís Pasqual presenta la temporada 2018/19 el 29 de juny. Anuncia, al final, que el patronat li ofereix un tercer mandat (mai parla de quatre anys, tot i que resulta un discurs ambigu): sí que aclareix que el patronat busca que el nou Lliure tingui una direcció col·legiada i que en un termini màxim de dos anys, o quan estigui tancat, ell dimitirà. Al cap de pocs dies, Andrea Ros publica una carta al seu Facebook personal en què denuncia que s’ha sentit ridiculitzada en els assajos per Pasqual en la preparació del muntatge d’El rei Lear, una producció del 2015, i que ara ho denuncia en veure que el director té el vistiplau per a un nou mandat. En la reunió del patronat al juny, ja hi va haver una agra discussió en què Àlex Rigola qüestionava que fos adequada la repetició de Pasqual. De fet, l’Icub imposava que no podria superar en la direcció l’edat de 70 anys, com tampoc es permet en cap altra organisme vinculat a l’Ajuntament.Però el gruix del patronat no entenia qui podria millorar la satisfacció quant a èxit de públic, valoració de la crítica i també exercicis econòmics.

2.

Quin és el desacord?

Són fronts paral·lels. Per una banda, hi ha pressió artística per a una renovació. Els estatuts no marquen limitacions en els mandats de la direcció artística, ni tampoc del patronat. Per una altra part, apareix la denúncia personal per Facebook, sense que, inicialment es conegui cap altra instància (ni al comitè d’empresa, ni a la justícia). La denúncia d’ara es reforça amb una demanda social de major visibilitat a les artistes a través de gràfics elaborats per Dona’m Escena, per exemple. Avui, la majoria de sales de petit format o de festivals revisen un percentatge notable per visibilitzar les artistes. Imma Colomer, de fet, ja en feia denúncia fa cinc anys a través del Projecte Vaca, del 2005 al 2009. Però encara no era un tema que abanderés les denúncies socials. Per acabar, hi ha alguns mitjans que han volgut veure-hi ombres processistes (amb la tesi que alguns mitjans van atacar Pasqual per no pronunciar-se obertament independentista). Una acusació incoherent si es mira les pancartes al balcó del Lliure o que va ser l’equip de Pasqual el que va encarregar textos sobre el procés, aquesta mateixa temporada. Si fos així, altres estaments com el TNC o el Mercat de les Flors rebrien aquesta pressió. Ningú ha hagut d’abanderar-se de res.

3.

Qui forma el Patronat del Lliure?

Com s’explica a la peça del costat, el Patronat del Lliure l’integren les quatre administracions (Ajuntament, Generalitat, Diputació i Estat) que faciliten l’aportació econòmica principals, artistes amb llarga relació amb el Lliure i convidats puntuals de la societat civil. Aquesta heterogeneïtat ha donat una sobirania pròpia al Lliure respecte d’altres fundacions en què el pes de l’administració és molt ampli.

4.

Com es marquen pautes en un patronat?

Les administracions formen part de la junta de govern, que és on es preparen les sessions del patronat, com la de divendres vinent. Independentment del percentatge de recursos econòmics aportats al pressupost anual del Lliure, les decisions es procuren prendre per consens. Mai s’ha qüestionat la idoneïtat o no sobre la direcció artística, però sí que, per exemple, es va discutir si el Lliure havia de rebaixar el percentatge de l’IVA (del 21 a l’11%) de les entrades. Hi havia qui plantejava de no fer-ho (la majoria de teatres no van apujar preus i, per tant, tampoc els van abaixar amb el canvi de parer del ministre Montoro) per poder rebaixar les aportacions públiques. Pasqual va amenaçar amb dimitir, ja llavors, perquè era un compromís que havia pres públicament. Les entrades van baixar de preu.

5.

Queda tacada la trajectòria artística de Lluís Pasqual?

Ningú ha qüestionat mai la seva vàlua artística. Tampoc el col·lectiu Dones i Cultura, que va escriure un manifest adherint-se a la denúncia d’Andrea Ros i ha acabat sent una de les puntes de llança que en demanava la dimissió a les xarxes.

6.

Quin pes han tingut les xarxes socials?

El mateix Lluís Pasqual considera que ha estat el detonant d’una onada que va acabar arribant a la premsa i mitjans convencionals. Primer van optar per no respondre. Després van voler contraatacar amb una recollida de firmes d’adhesió a Pasqual, amb noms i cognoms (per combatre l’anonimat de les xarxes). La majoria de discussions públiques en els mitjans responia a la dinàmica de blocs: Lluís Pasqual, sí o no. Es reproduïen comunicats, sense jerarquitzar o qüestionar legitimitat ni, sobretot, oportunismes.

7.

Ha estat útil la lluita entre dos blocs?

Gens. Imma Colomer ho deia a mitjans de juliol a aquest diari. No es podia entrar en una guerra de blocs i s’havia de resoldre dins de casa. No per por a la transparència, sinó per no trencar la concòrdia del Lliure. Ara, la dimissió de Pasqual ha incitat a veure ombres en la voluntat de les institucions de posar fi als enuigs històrics del Lliure (per a la reobertura el Lliure de Gràcia, o en anys de Fabià Puigserver, per aconseguir major aportació econòmica que permetés treure la companyia de la contínua precarietat: Llavors la contrapartida va ser la constitució de la Fundació Teatre Lliure.

8.

Ha d’avançar l’estudi de riscos psicosocials del comitè?

Els treballadors del Lliure poden estar dividits per aquesta crisi. Es va aprovar fer un estudi de riscos psicosocials per detectar si, realment, alguns treballadors han patit algun grau intolerable de pressió per part de la direcció. La mateixa Ros admet que ho hauria d’haver denunciat abans. Durant aquests anys, ella va entrar a formar part de la Kompanyia Lliure, que el mateix Pasqual va elaborar a partir d’un amplíssim càsting d’actors i actrius joves. L’actriu demanaria la renúncia temporal per poder gravar una sèrie a Madrid. Es reincorporava, en principi, al Lliure aquest 2018/19.

9.

Quin paper hi han de tenir les administracions en aquest nou paradigma?

El Lliure, històricament, ha hagut d’estirar molt perquè les administracions se’n facin responsables. Des de l’època de Fabià Puigserver. Va ser un teatre impulsat pels artistes i la societat civil. Indispensable, avui. Si ho aconsegueixen és, en part, perquè el sector polític socialista volia fer un contrapès a la programació del TNC, afavorida per una Generalitat convergent. La realitat és que les direccions artístiques de cada teatre han traçat la línia d’espectacles i han acollit tipus de públics diferents. I si hi havia una notable diferència entre el TNC de Domènec Reixach i Sergi Belbel i el Lliure d’Àlex Rigola, ara han acabat sent més similars amb les direccions d’Albertí i Pasqual, respectivament.

10.

Com pot acabar el conflicte?

El patronat havia acordat que calia plantejar-se com s’hauria de fer per a la renovació del Lliure. Abans que esclatés la polèmica. Es van donar un termini màxim de dos anys. Ara sonen veus de concurs públic per a la direcció. També de contractes programa que promoguin la paritat i reduir el tap que impedeix als joves ser habituals dels repartiments artístics. Són idees que caldrà consensuar amb més urgència el que ja estava orientat a canviar. El més probable és que aquesta setmana s’opti per una direcció provisional (que s’assignarà a les altres membres de l’equip directiu, Clara Rodríguez, Aurora Rosales) i a fer desaparèixer les ombres de les desconfiances.

Els membres del patronat, un a un

El Teatre Lliure es va fundar com una cooperativa d’actors amb un lideratge evident de Fabià Puigserver. El 1986 es decideix dotar-lo d’una nova forma jurídica, per donar entrada a una major implicació de les institucions (i amb l’esperança d’aconseguir ampliar el mecenatge privat)Actualment, el patronat suma els representants de les institucions i membres votats pel mateix patronat. En els últims anys se n’ha reduït el nombre d’històrics per complir amb la normativa de fundacions. Tant la junta de govern (el pinyol que prepara les reunions plenàries) com el patronat tenen un perfil d’avalador de les propostes, sempre que entrin en les possibilitats (econòmiques, sovint) de l’equipament. Les administracions consten com a titulars, que presenten un representant. Tots els membres del patronat es renoven cada quatre anys: només són vitalicis l’estudiós teatral Guillem-Jordi Graells, el director Àlex Rigola i la dissenyadora de moda Roser Marcé i Mata. El patronat pretén aplegar el màxim de veus de la societat civil. Aquest és el retrat dels membres actuals del Lliure.

Amat , Frederic. Artista plàstic vinculat històricament al Lliure.

Arquillué, Pere. Actor vinculat a la companyia en l’època de Rigola.

Bautista, Bárbara. En representació de l’Associació d’Espectadors del Lliure.

Benach, Joan-Anton. Va tornar al patronat després d’abandonar la seva labor de crític teatral.

Bosch, Jordi. Actor vinculat històricament a la Companyia Lliure.

Caminal, Josep. Directiu i polític català, exdirector del Teatre del Liceu (1993-2005).

Casanovas, Àlex. En representació de l’AADPC.

Colomer, Imma. Forma part de l’equip fundador de la Companyia Lliure.

Dalmau, Antoni. Va ser president del patronat 24 anys, fins al 2013.

Font, Joan. Director fundador d’Els Comediants.

De Miguel, Amaia. Té plaça també en la junta de govern representant l’INAEM estatal.

Graells, Guillem-Jordi. Històric de la companyia del Teatre Lliure, té plaça a la junta de govern, votat pels membres del patronat

Gomis, Ramon. S’integra al patronat com a president. Substitueix l’anterior president, Antoni Dalmau, el 2013.

León, Esteve. Ha estat coordinador de l’Àrea de Cultura de la Diputació.

Lladó, Oriol. Té plaça també a la junta de govern com a representant de la Diputació.

Marcé, Roser. Dissenyadora amb empresa pròpia des dels anys setanta.

Maluquer, Jordi. Antic director general de teatre de la Generalitat, té plaça a la junta de govern, votat pels membres del patronat.

Martínez, Maria. Psicòloga i escriptora, té plaça també a la junta de govern, votada pels membres del patronat.

Molins, Miquel. Director de la Fundació Banc Sabadell, té plaça també a la junta de govern, votat pels membres del patronat.

Portús, Maria Dolors. Té plaça també a la junta de govern com a representant del Departament de Cultura.

Reixach, Fermí. Forma part de l’equip fundador de la Companyia Lliure.

Rigola, Àlex. Antic director del Lliure (2003-2011) i, darrerament, del Teatro Canal de Madrid (2016-2017).

Ros, Esther. Representant de La Lleialtat SCCL.

Sardà, Rosa Maria. Actriu amb llarga carrera teatral, al cine i a la televisió.

Sellas, Jordi. Gestor d’empreses culturals i exdirector de l’ICEC (2013-2016).

Sevilla, Antoni. Forma part de l’equip fundador de la Companyia Lliure.

Subirats, Joan. Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Té plaça també a la junta de govern.

Veiga, Anna. Biòloga, especialista en embriologia i reproducció assistida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda