Segones oportunitats
Títols aplaudits com ‘Bodas de sangre’, ‘El petit príncep’, ‘Federico García’ i ‘El llarg dinar de Nadal’ tornen per tercera vegada a les cartelleres de Barcelona
Fa uns anys, les temporades s’obrien amb títols de produccions castellanes
La Villarroel reposa dos èxits i convida ‘A.K.A.’, ‘Othello’ i ‘If’, estrenades en altres sales
El teatre és una ciència inexacta que es creu la fórmula de “si una obra ha funcionat molt bé un any, encara té corda per a una segona temporada”. La lògica hauria d’indicar que, justament, serà més complicat trobar públic que no l’hagi vist per omplir novament les platees. En tot cas, el curs arrenca amb un reguitzell d’espectacles que han passat un cop o més per la cartellera barcelonina. Hi ha casos excepcionals com El petit príncep (de La Perla 29, al Barts) i El llarg dinar de Nadal (de La Ruta 40, al Maldà), però també doblen l’aposta Bodas de sangre, de Lorca; Federico García, sobre Lorca, a càrrec de Pep Tosar, i E.V.A., de T de Teatre. I moltes altres. Aquesta és una llista agafada al vol.
La tercera estada de Bodas de sangre a la Biblioteca de Catalunya comença avui i s’allarga només fins al 30 d’aquest mes. Es va estrenar coincidint amb el Grec del 2017, s’ha inclòs al cartell oficial aquest any i fa una darrera reposició. Els de La Perla 29 volien fer periòdica aquell precís Natale in casa Cupiello cada Nadal. Però, al final, el que ha acabat sent el seu estendard ha estat El petit príncep, amb la direcció d’Àngel Llàcer, al Barts. Van per la cinquena temporada. La sala manté fins diumenge una breu reposició: Les flors de la vida, un text de Sergi Belbel.
El Romea torna a apostar fort per Adossats, de Ramon Madaula, de cara al Nadal: consta com l’obra més taquillera de l’any passat si es descarten els musicals. També recuperen E.V.A., seguint la tendència proposada pel director del Romea, Carles Canut, d’obrir curs amb l’homenatge a una companyia històrica. L’any passat va ser La Zaranda i el seu fantasmagòric Ahora todo es noche. E.V.A., de fet, s’havia estrenat al Grec del 2017 en aquesta mateixa sala i tenien pendent fer-ne temporada fora del festival.
La Villarroel ofereix dos títols molt aplaudits el curs passat: Les noies de Mossbank Road, que es veurà a la primavera (les tres actrius van rebre ex aequo el diploma a l’actriu protagonista dels Premis de la Crítica) i La calavera de Connemara (Oriol Pla, premi a actor de repartiment en els Premis de la Crítica). La Villarroel també ofereix un destil·lat Othello de Les Antonietes (que va fer estada a La Seca el curs passat) i un emotiu i sarcàstic If, de Vero Cendoya (que s’havia pogut veure a l’Atrium el curs passat).
Serà una segona oportunitat (que és la tercera si s’hi afegeix l’actuació a l’Hiroshima del Grec 2015) per als espectacles de música, baile, vídeo i paraula amb Federico García, de Pep Tosar.
El Teatre Lliure ja s’havia imposat fa temps repetir les produccions que havien registrat més ocupació (i que havien deixat llista d’espera). Se’n triava una de la Puigserver i una de Gràcia. Aquest cop, però, s’ha optat per tres títols de Gràcia (Jane Eyre, Trans (més enllà) i Davant la jubilació) i un de l’Espai Lliure (El temps que estiguem junts, de La Kompanyia Lliure, amb Pablo Messiez). Lluís Pasqual també va oferir per al curs 2018/19 funcions d’Aüc i d’A.K.A. Aquest títol, per cert, estrenat a la Flyhard, també saltarà en sessions golfes a La Villarroel.
A aquest hàbit, s’hi han adherit sales més petites com l’Escenari Joan Brossa (es torna a batejar el teatre de La Seca). Per exemple, aquest octubre repeteix Somni d’una nit d’estiu, d’Els Pirates. La companyia, de fet, també recupera una peça antiga, Nit de reis, estrenada en el desaparegut Festival Shakespeare, que ara traslladen a l’Akadèmia. Els Pirates lideren la programació del Maldà, on també plouen reposicions: hi tornarà La màquina de parlar (que l’any passat recuperava una producció d’una dècada enrere de la Beckett), Barbes de balena, Les dones sàvies i El llarg dinar de Nadal (en la seva cinquena temporada!). També la Flyhard, una de les sales més petites de la ciutat, repesca títols. Ja no queden entrades per a Ovelles i també es recupera el #lifespoiler (pels volts de Nadal). La Beckett també s’estrena en la dèria de reposar: tria L’alegria, una preciosa història de Marilia Samper.
El Tantarantana permet una segona vida al divertit There was a fiesta (que ja ha passat també per centres cívics de la ciutat), inspirat en la persecució dels cantants de jazz durant la dictadura. L’Akadèmia convida de nou Isabella Rossellini, que repeteix el seu insòlit Link Link circus, ara interpretat en versió francesa. Fa uns anys, el sector teatral es va alterar per la gran quantitat de produccions de Madrid que omplien els teatres de Barcelona a principis de temporada. Era un miratge. Perquè moltes companyies catalanes feien el mateix a la capital de l’Estat espanyol. Va triomfar l’argument que es volia obrir al setembre amb una producció que no s’hagués assajat a l’agost. Tot eren reposicions intercanviades de ciutat. Ara, en canvi, les reposicions ja no viatgen (les despeses són molt menors si no es desplacen les companyies tot i el risc de tenir un grup de públic que es desplaçarà a les altres novetats).
Dos mesos per a ‘El tràmit’
El Teatre Borràs és la sala de gran format més matinera. Avui fan la prèvia d’El tràmit. I per demà hi ha prevista l’estrena. Aquesta comèdia, amb moltes dosis d’intriga, convida a reflexionar sobre les corrupteles quotidianes, més enllà dels grans desfalcs, reservats als que tenen la capacitat d’accedir als grans cistells de cireres. És una obra de l’escriptor i economista Fernando Trias de Bes i suposa el debut d’una nova productora teatral, Greenlemon. Engeguen dos mesos de temporada amb una ocupació destacable, ja que la funció es vincula amb treballs de socialització de treballadors d’empreses. Martí Torras és el director d’una peça amb sis intèrprets a l’escenari. O cinc actors i un alienígena...
Un investigador (Mauel Sans) encarrega a tres científics (Àlex Casanovas, Mònica Glaenzel i Xavier Serrano) que determinin, en menys de 24 hores, si la persona que han detingut és un extraterrestre o no. Si no ho és, se l’alliberarà. Els tres investigadors tenen un passat comú i coincideixen en la mateixa universitat. L’actor David Bagés és Saturnino, un home de semblança ben normal, però que sembla que té poders excepcionals, com si aconseguís saber què pensa l’altre només mirant-lo (un poder que evoca el Sàpiens de Roc Esquius a la Flyhard). Però la trama s’embolica quan es van descobrint les condicions dels investigadors. El punt de vista del públic l’aporta la dona de fer feines, la que té el sentit comú més ben armat (Susanna Garachana).
Els personatges viuen el drama des d’una interpretació realista tot i el punt de partida ben surrealista. L’objectiu és traçar una trama que sigui creïble. No es pot saber, certament, com s’opera amb els fons reservats de les administracions, diuen. En tot cas, aposten per una evolució de la trama “que és possible, versemblant”, indica l’impulsor, Trias de Bes. Tot passa en un mateix espai. La comèdia d’intriga acaba amb un punt d’esperança.
