Art

Mirador

Macba, a la recerca del temps perdut

Desconec si hi ha un altre cas al món de museu inaugurat sense obres. Així va obrir el Macba fa poc més de 20 anys, una anomalia d’origen que en bona part explica els problemes que continua arrossegant com una llosa pesant. Quan es debat sobre el Macba, com es va fer ahir en la presentació de l’avaluació estratègica que li ha fet el Conca, sempre hi ha qui cau en l’error de buscar un únic culpable. Els polítics, perquè no tenen voluntat de consolidar el sistema artístic (no n’han tingut mai, siguin de la ideologia que siguin, ni hi ha cap indici que en tindran en un futur immediat). La societat, perquè no té interès i es deixa ensarronar per la indústria de l’entreteniment (que la xifra anual de visitants volti els 250.000 és per plorar). I el mateix museu, perquè ha treballat d’esquenes als agents locals (ahir Victòria Combalia recordava que cap dels grans comissaris del país ha rebut mai un encàrrec; això també és per plorar), que s’ha desentès dels artistes catalans amb la mania tan provinciana que els de fora són millors, que no té visió de país (per llei, és una institució d’interès nacional) i que utilitza un llenguatge expositiu tan críptic que l’allunya d’un públic més ampli.

Al Macba li podem tirar la cavalleria per sobre tant com vulguem, però és una sort tenir-lo. I és una sort que hi hagi gent que pensi com millorar-lo. El Conca ho ha fet. En el seu estudi, recomana (entre moltes altres coses) que la seva col·lecció, eminentment privada, passi a ser de propietat pública. La Fundació Macba, amb sòlids contactes en l’escassa burgesia barcelonina que queda amb inquietuds culturals (més plors), també acostuma a rebre pals de tots els cantons, però el cert és que, si ens haguéssim hagut de refiar de les administracions, el Macba potser no seria un museu buit, però gairebé. Encara avui la política de compres és de parvulari (ja no ens queden llàgrimes). Amb totes les excepcions que s’hi poden posar, la Col·lecció Macba és una gran col·lecció.

Més enllà del Macba, Pilar Parcerisas, vicepresidenta del Conca, va defensar ahir la necessitat d’instaurar una col·lecció d’art única de titularitat pública, administrada per la Generalitat. La idea, que no és nova però que va agafant cos, és donar més vida a les obres dels museus de tot el país, de manera que puguin moure’s amb més facilitat (d’assegurances, de transport...) i, al cap i a la fi, que no només ho sembli, que tot és de tots, sinó que ho sigui realment perquè en podem fruir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona