Cultura

Crònica

Festival de pallassos de Cornellà

Artistes a l’abisme

Pepa Plana i Noel Olivé presenten un espectacle tendre però amb un sa punt de cinisme

El més difícil per a un pallasso és treballar. I no perquè sigui del gènere mandrós (que, segurament, també n’hi ha, com en tots els oficis), sinó per la dificultat d’aconseguir un espai on expressar-se. Per això és molt sa trobar un espai de connexió directa amb el públic com el Festival Internacional de Pallassos Memorial Charlie Rivel, a Cornellà de Llobregat. Dimecres, en la gala solidària a la pista, mentre Claret Papiol sortia calçant el gegantó en record de Charlie Rivel (que tenen a Cubelles, ciutat natal del pallasso de lament internacional), hi havia una mare que explicava a les veïnes que, quan anava a l’escola, duia un Charlie Rivel folrant la carpeta i que era la sensació de classe. Riu-te’n dels pòster dels guapos del SuperPop. Papiol (germà artístic de Tortell Poltrona en els inicis) va rebre, dijous en la gala d’inauguració, el Nas d’Or. Un premi molt treballat (d’això que costa tant). I li agrada tant posar-se a l’abisme que es va atrevir a fer una entrada del clàssic Charlie Rivel (1893-1983), vist que el pallasso no sortia a la pista (“es veu que el Rivel no arribel!”, deia sorneguer).

El festival biennal s’acaba avui. Ha convidat una notable flor i nata dels clowns i ha propiciat que pallassos com ara Paolo Nani facin un taller per a professionals. O que, en la gala, alternin els números Alapista i algun espectacle de major dramatúrgia. Si tothom recorda els cicles de Cavall Fort al Romea com una de les primeres expressions per normalitzar el català gràcies als espectacles per a tots els públics, ara, aquest objectiu sembla que s’hagi traslladat a les biblioteques. Albert Vinyes es vesteix i pinta a vista per no espantar les criatures. I ho fa amb la delicadesa d’una bombolla de sabó, sabent que la música és la seva gran aliada i que no importa la repetició de posar una mosca al cap dels nadons (el més petit de dimecres tenia tres setmanes i es va adormir als braços de la mare!). Ell fa un primer bateig de circ (i sovint, també, de català) enmig d’un brogit que aguanta la respiració quan apareix amb una maleta plena de sorpreses, grans i petites.

La que demostra una maduresa amb una meravellosa malícia és, novament, Pepa Plana. Ella tira per la via augusta (no ho confongueu amb un carrer de Barcelona); o sigui, apel·lar a totes les claus d’un august, que sigui d’arrel femenina. Ara, amb la companya Noel Olivé (una actriu que canta i que debuta amb un cara blanca antològic) fan un espectacle tendre com un matalàs, però amb un sa punt de cinisme. Reivindiquen les dones en l’escena. I en les direccions dels teatres. I ho fan amb les entrades clàssiques, evitant trepitjar (divertidament) les versions de Tortell Poltrona i emparant-se amb la màxima del Monti (que tant recorden els de la companyia Rhum). Nosaltres volem “trabajar de trabajar”. Un espectacle que encara es farà més consistent amb els propers passis, però que ja apunta molt encertat (en la línia del preciós, divertit i amb el seu particular cop de puny Paradís pintat). Creure que Pepa Plana pot reprimir-se en el paper d’àngel ingenu és com pensar que la pallassa deixarà de lluitar des de la seva trinxera del nas vermell. Mai de la vida.

Jimena Cavalletti (Mecha, per als amics) és un altre cavall desbocat punk com a presentadora de la gala. Que ella fa veure que és un programa televisiu. Genial el King Kong de l’australià Tim Tyler; divertit el belga Gromic amb la seva perxa; Joe de Paul és un Mortadelo que sap fer ballar boles amb la boca, i la parella Die Myers ensenyen una insòlita relació dalt d’un trapezi. Des d’un abisme preciós. I ben real.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.