Un bon debut

Pol Beckmann té una mirada líquida i neta, un somriure que només deixa escapar breument, una alopècia prematura i un posat discret, tímid. Aquest és el continent; el contingut és una altra cosa. O això permet pensar Novel·la, la nouvelle amb què ha debutat amb bona nota i que ha publicat Quaderns Crema.

Novel·la és una obra sorprenent, elegant, madura, molt treballada, original, que combina de manera orgànica diversos gèneres i tons narratius, com ara l’intimista, l’absurd, l’inquietant, l’humorístic, el reflexiu, el juganer..., fins a arribar a la paranoia i el deliri.

El protagonista és un escriptor ofegat per una mena de crisi creativa, de relació de parella i paternofilial. Es diu Beckmann. “Podria fer creure que és una transformació molt bizarre de mi, partint del meu cognom, però honestament haig de dir que va ser una solució d’emergència, que fins i tot havia de ser provisional”, explica l’autor, nascut a Barcelona el 1991 i graduat en periodisme.

“Vaig començar a escriure quan tenia 18 anys, i un dels autors que van ser fonamentals, com a lector i després com a autor, és Pere Calders. És la meva porta d’entrada a la literatura per a adults”, comenta, i també se li poden trobar paral·lelismes amb Pirandello, Paul Auster, el cinema de David Lynch...

“Durant aquests deu anys, he estat escrivint contes. De fet, Novel·la parteix d’una narració de cinc pàgines que un dia, gairebé per impuls, vaig decidir transformar en novel·la. [...] La trama principal ja hi era, bàsicament el triangle amorós. Abans de començar, ja tenia decidida una estructura.” Però després hi va afegir “subtrames i nous elements”, que provoquen unes anades i vingudes dramàtiques interessants.

En Beckmann personatge està entre dues dones, la Sofia i la Laura, entre dos mons, i l’autor toca el tema de l’evolució, els canvis i la decadència de la parella amb un punt de vista experimentat. “Alguns trets del Beckmann tenen a veure amb mi, molt vagament, però és un personatge fictici i, en concret, en tot el tema sentimental o de parella, que és central en l’obra, és on menys de mi hi ha.” La visió que ofereix surt “d’haver-ho sentit a amics, d’haver-ho llegit o vist en pel·lícules...” I, tot i això, resulta molt versemblant.

També cal destacar altres relacions: amb l’únic amic que té, amb l’agent literària i l’editor i, especialment, amb els pares. “A través de la relació que manté amb els pares, mostro un símptoma més de la incapacitat que té per adaptar-se a la realitat.”

Pol Beckmann narra d’una manera acurada i personal, aportant un sistema d’imatges i descripcions que s’agraeixen en un mercat literari de vegades massa pla, previsible, reiteratiu. És evident que hi ha invertit moltes hores. “Soc un obsés de les revisions. I això de vegades em pot jugar en contra, pot restar espontaneïtat o fer el text massa farragós... Però és la meva manera d’entendre la literatura.” Que no la canviï. Ara es planteja una novel·la i revisa els contes que té al calaix. Esperem llegir-lo novament ben aviat.