Cultura

Antonio de la Torre

Actor

“És urgent que els polítics presos surtin en llibertat”

Protagonista de diversos títols importants del cinema espanyol de les dues darreres dècades, guanyador d’un Goya i nominat a set més, Antonio de la Torre (Màlaga, 1968) va ser al darrer Festival de Sant Sebastià amb tres films: El reino, Tiempo después i La noche de 12 años. En aquest últim film, que arriba demà als cinemes, interpreta l’ex-president uruguaià José Mujica quan va estar empresonant. Malgrat les distàncies i la precaució dels actors en aquest tema, no té cap inconvenient a comentar la situació política de Catalunya.

A la pel·lícula es diu una frase que s’ha dit dels polítics catalans empresonats: “No són presos, són ostatges.”
Jo crec que els polítics presos haurien de sortir en llibertat per poder establir un marc de diàleg que doni una solució al problema de la convivència que hi ha a Catalunya. Jo, com a malagueny, espanyol i ciutadà de la humanitat, et diré que, amb tot el respecte a les sensibilitats, als dos milions de persones que van votar l’1-O, em sembla que el nacionalisme no té cap sentit. Jo no penso que hagi de tenir més drets que un marroquí, un català o un moçambiquès. Però no em queda més remei que respectar la voluntat de persones amb les qual vull conviure, com és el cas dels catalans, i és necessari un marc de diàleg per establir un marc de convivència. Hi ha una cosa que va dir Pablo Iglesias que faig meva, que és que el govern català té legitimitat per governar a Catalunya, però amb l’actual percentatge de vots, no té legitimitat per declarar la independència. Ara, a partir d’aquí, cal treure els polítics de la presó, asseure’ns en unes cadires, mirar-nos als ulls com fem tu i jo ara, parlar i crear un marc de convivència, i que tant els que volen marxar com els que no puguin trobar una solució el més còmoda possible per a tots. Jo a Catalunya em sento com a casa. Amb tot el respecte per la gent que sent la independència com una necessitat imperiosa, a mi hi ha coses que em preocupen més: la gent que passa fam, la que no té casa o feina... Més que el fet que un senyor tingui un passaport espanyol o català.
Potser si la gent que vostè ha votat estigués a la presó ho veuria diferent...
Ah, sí, això sí! Per això he començat parlant dels presos. Els polítics presos haurien de sortir ara mateix! És urgent que els polítics presos surtin en llibertat i puguin seure a negociar amb altres polítics que tenen una altra visió i trobin un marc de convivència urgentment per a Catalunya i la resta d’Espanya.
Li sembla que el cinema és una bona eina per recuperar la memòria històrica?
Totes les pel·lícules que parlen del món en què vivim mereixen ser explicades. Una pel·lícula pot dir molt més de la realitat d’un país que un telenotícies, et pot donar un punt de vista molt més ampli. Hi ha moltes pel·lícules que s’han de fer. Per això crec que el cinema tindrà una vida llarga, les persones necessitem explicar i que ens expliquin històries.
Admira José Mujica?
És una persona fascinant, profundament socialista. Crec que va col·laborar en la pel·lícula, no per la vanitat de saber què deien d’ell, sinó perquè entenia que nosaltres érem gent amb ànima que teníem de debò interès a explicar una història. I també ens va ajudar perquè reflectia la història de molts companys amb un esperit de lluita. Álvaro [Brechner, el director] i jo vam veure Huidobro [un dels tres personatges principals] deu dies abans de morir i va dir una cosa que vam voler posar a la pel·lícula: sentia un ocell cantar des de la presó i i tenia la sensació que formava part d’un món que ja no era el seu. Em va transmetre la profunditat d’algú a qui li prenen l’últim que li queda, que és la sensació de pertànyer a la vida. Vaig sortir molt commogut d’aquesta xerrada.
Matar la humanitat dels presos, prohibint-los comunicar-se, era l’objectiu dels militars?
És difícil ficar-se al cap dels militars d’aquell moment. Jo crec molt en la banalització del mal, em sembla molt interessant l’assaig de Hannah Arendt. Em sembla terrible aquesta banalitat, que té a veure amb cosificar [convertir en objecte] l’altre. És probable que aquest aïllament no estigués gaire pensat, pot ser que anessin improvisant sobre la marxa, que primer fos una eina per parar un moviment i després fos un experiment, anaven movent els presos, que van estar en 43 destacaments distints i van esdevenir peces, fitxes. Eren nou ostatges. Els cosificaven, com es fa amb la violència de gènere, com fa La Manada. El que realment ens distingeix com a espècie és la capacitat de socialització, som una espècie realment socialista. La tortura més gran que es pot fer a una persona és aïllar-la, privar-la de la capacitat de comunicació amb els altres.
Com va preparar un treball tan complex?
Vaig viatjar a l’Uruguai quatre vegades, la darrera ja per rodar la pel·lícula. Vaig investigar la història, el context de l’època, em vaig entrevistar tres vegades amb José Mujica, vaig tenir un coach per als diàlegs, vaig perdre 16 quilograms... He fet el que he pogut. Vas cavant, cavant i arriba un moment que has de dir prou i tirar endavant amb el que tens del personatge. Al final hi ha una cosa que és l’essència, atrapar l’ànima, entendre-la.
Quina va ser la clau?
És un pregunta interessant que no sé si puc respondre. Hi ha un viatge cap a la bogeria, la desesperació, i és cert que la part física va ajudar, el fet d’aprimar-me va fer que el menjar fos una obsessió. Els tres ho vam passar bastant malament. Però el que vam viure va ser com el mite de la caverna de Plató: vam treure el cap i vam veure de lluny el que realment van passar ells. Cal intentar fer un viatge cap a aquesta desesperació, fantasia, ideologia... I al final, perdonar-te, perquè, com a actor, fas el que pots.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.