Cultura

Crítica

cinema

Poema d’un món que s’acaba

En un article a propòsit d’Agnès Varda publicat l’any 1981 al diari Liberation, el crític francès Serge Daney ironitzava sobre el fet que es parlés de la barreja entre documental i ficció com a novetat considerant que existeix des dels inicis del cinema. El més interessant, però, d’aquell article és que Daney hi apunta que, de fet, els films que paguen més la pena són un document que tant informa sobre l’estat de la matèria filmada com de l’estat de qui filma: una cosa amb l’altra.

Aquesta idea se m’ha fet present en veure Amb el vent, el primer llargmetratge de Meritxell Colell Aparicio, muntadora sobretot relacionada amb el cinema documental que s’obre a la ficció per aportar, al capdavall, un document, tal como ho va definir Daney. O almenys així ho imagino davant de les imatges que mostren el retorn d’una dona (interpretada per la ballarina Mónica Gómez) al seu lloc d’origen després d’un llarg temps d’absència. I no perquè l’experiència de la directora sigui la mateixa o semblant a la de la protagonista, que no arriba a temps per veure el seu pare viu, que es retroba amb la mare (que decideix vendre la seva casa, al camp, perquè és massa gran i ella massa vella per viure-hi) i la seva germana, que li retreu la seva absència en moments difícils, i empatitza amb la seva jove neboda, que, com ella va fer, vol marxar. Si ho imagino és tenint present que el lloc de rodatge i, per tant, part de la matèria filmada és el dels avis materns de Meritxell Colell (Villamartín de Villadiego, a Burgos) i d’aquí la manera en què es fan presents el paisatge i com hi bufa el vent, les feines en el món rural, els objectes domèstics i, posem per cas, els jocs de cartes per passar el temps pouen dels records de la directora i de les empremtes que hi han deixat, de manera que s’hi expressa l’estat d’ella mateixa. També hi ha el seu amor per la dansa a través dels moviments del cos de Mónica Gómez i les imatges a través d’una petita pantalla d’un fragment del cèlebre Cafè Müller, de Pina Bausch, que Meritxell Colell, com la jove que interpreta Elena Martín, va descobrir d’adolescent. Silenciós i expressiu amb els gestos, és un poètic film sobre un món que s’acaba habitat per presències femenines encarnades bellament en les actrius esmentades, l’experimentada Ana Fernández i la magnífica debutant de 89 anys, Concha Canal, que dona autenticitat al personatge de la mare.

Amb el vent
Direcció: Meritxell Colell. Int.: Mónica García, Concha Canal, Ana Fernández, Elena Martín
Catalunya, 2018


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.