Polifonia extraterritorial

Els anomenats Sis Motets de J.S. Bach constitueixen un cim al qual cal ascendir i conèixer, en algun moment, de les nostres vides. Així ho va entendre el geni de Mozart, el 1789 a Leipzig, en escoltar per primera vegada el Singet dem Herrn, BWV 225 i afirmar: “Això sí que és alguna cosa de la qual es pot aprendre.” Precisament l’Ensemble Pygmalion, sota la direcció de Raphaël Pychon, va iniciar el concert a L’Auditori amb aquest motet i va mostrar-nos el perquè s’ha convertit, en els darrers anys, en el projecte musical de la música antiga francesa més reeixit de la generació més jove. Un instrument polifònic lluminós, equilibrat i ric en harmònics, junt a un fantasiós baix continu, va deixar entreveure una concepció virtuosa per a l’elecció d’alguns tempi com ara el cor Lobet den Herrn que clou l’esmentat motet BWV 225 on, literalment, el sotasignant pot corroborar que va fer saltar les llàgrimes a més d’un.

Estàvem assistint ja no només a una audició dels sis motets més arxipopulars de Bach, sinó també a una exhibició de talent polifònic on, tanmateix, no es va deixar perdre oportunitat per mostrar un treball minuciós en el tractament d’una figura retòrica, descrita per J. Burmeister, com l’hipotiposis. Això és: tractar la interpretació no tant com a emissari sinó més com a subjecte que viu els texts declamats. Moments de força i desesperació o de desig d’abandonament immediat d’aquesta vida depravada (“Bona nit, orgull i pompa!”, com se’ns diu al número 9 del BWV 227) ens van conduir al territori de les veritats emocionals. El Mitten wir im Leben, op.23 n:3 a 8 veus de F. Mendelssohn va cloure el concert per portar-nos a una dimensió, aquesta vegada, extraterritorial.