Pau Riba, en lletra pròpia

“Pau Riba és el més proper a un estrella del rock que hem tingut mai a Catalunya.” Ho diu amb coneixement de causa l’editor i escriptor Ramon Moreno (Torroella de Montgrí), autor del llibre Pau Riba en 20 cançons, que ha publicat recentment l’editorial figuerenca Cal·lígraf. Després de Diccionario de los Beatles (1998) i La volta al rock a 33 revolucions ( Cal·lígraf , 2016), Moreno va afrontar la titànica tasca d’intentar sintetitzar l’essència de l’indomable Pau Riba “a través de la poètica” de vint de les seves cançons, que en realitat són vint-i-una, perquè en aquest llibre, com en alguns discos, hi ha també una bonus track. El llibre, que reconstrueix la trajectòria vital i artística de Riba a partir de les cançons –seleccionades per gent propera a ell i, en algun cas, per ell mateix– i de les “llargues, llarguíssimes converses” que van mantenir amb Moreno, ha coincidit més o menys en el temps amb la celebració dels setanta anys del músic, nascut el 7 d’agost del 1948, i també amb el mig segle de les seves primeres gravacions, començant per Taxista (1967) i arribant l’any següent a la immortal Noia de porcellana, convertida després en peça emblemàtica de la seva primera gran obra mestra, l’àlbum Dioptria I (1970). Taxista, seleccionada per Pascal Comelade, obre el repertori del llibre, i Noia de porcellana –la bonus track– ha estat triada per l’escriptor Jaume Torrent, també editor de Cal·lígraf, entre altres coses perquè ningú més l’havia escollit i no s’hauria entès la seva absència en el llibre. Enric Casasses, Iván Telefunken, Llull Riba, Roger Fortea, Hara Kraan, Joan Soler Mieres, Maria Tobias i Memi March també han participat en aquesta tria en la qual les apostes del mateix Pau Riba són dues cançons: Pas de joglaria, del disc Amarga crisi (1981), i El narcís, de Transnarcís (1986). Les cançons, en ordre cronològic, funcionen com capítols d’una biografia encara oberta, cadascun dels quals està introduït per la lletra íntegra del tema triat.

Alguna conclusió de l’autor després d’haver aprofundit en aquest personatge únic? “Encara que no ho sembli, Riba és molt metòdic i, com a lletrista, és un gran treballador de la llengua. I és molt autocrític: en la seva obra sempre hi veu més errors que no pas encerts”, afirma Moreno, que també destaca de Riba el fet que “no s’ha repetit mai al llarg de la seva obra” i, tot i que de vegades se l’ha connectat més amb la cançó d’autor, “té una dimensió rockera impressionant”. Probablement, sí, és la nostra gran estrella del rock: una estrella fulgurant, única i irrepetible.