Des de la passió

En un solar abandonat de València apareix una maleta amb tretze coloms decapitats. Al cap d’una setmana, n’apareix una altra amb dotze gats morts. La premsa ho atribueix al Majordom, una figura enigmàtica que crida l’atenció de Blanca, una dona tímida i solitària que seguirà el cas a través dels mitjans de comunicació. Aquesta seria una de les possibles i variades sinopsis de Heidi, Lenin i altres amics, de Joanjo Garcia, publicada per Bromera i últim premi València Alfons el Magnànim de narrativa.

Joanjo Garcia (València, 1977) consolida una veu narrativa i intel·lectual personal i potent amb la setena novel·la en només sis anys, acompanyada d’altres títols com ara Quan caminàrem la nit (premi Enric Valor), Tota la terra és de vidre (premi Antoni Bru), El temps és mentida (premi Ciutat d’Alzira), La pornografia de les petites coses...

Garcia va ser professor, però va abandonar la docència perquè “a l’hora de seure a treballar la feina sempre perdia davant la passió”. “L’educació és la clau del futur i ha d’estar en mans de qui tinga l’entusiasme que requereix. A mi les ganes em dirigien cap a altres objectius. Ara les creme davant l’ordinador. Escric des de l’obsessió. No tinc cap altre secret que la constància”, confessa l’autor.

“El tema principal de la novel·la és el fracàs de la idea de ciutat com a pol de civilització, com a referent vertebrador d’identitats contemporànies. Això a València, i a la resta del nostre país, té a veure amb el fenomen de la immigració dels anys cinquanta i seixanta i la gestió que se’n va fer. També des de l’urbanisme. La construcció de barriades populars desconnectades del centre, les perifèries on ràpidament germinà el desarrelament, en són la cara més evident. Aquesta exclusió social és el brou de cultiu d’una desafecció pel territori, per la cultura. A València els solars són els símbols d’aquest creixement desordenat, ferides de la ciutat que m’ajuden a mostrar les ferides dels personatges”, explica.

Un dels temes de fons de l’obra també és la mentida. “La mentida vista com una cosa positiva, com una construcció necessària, com un dels pilars fonamentals de la societat. Sobretot hi ha un qüestionament de la veritat, la creença en la qual acaba en la temptació d’imposar-la a la resta. Una de les possibles lectures de la novel·la és que és una gran invenció. Existeixen els crims i el Majordom? No és tot una excusa per explicar una ferida?” Cada lector pot triar la seva resposta, perquè Garcia admet: “No ho sé. I m’agrada aquest dubte.”

També reflexiona sobre la crueltat infantil i el concepte de víctima. “Violències concretes i violències invisibles, soterrades. Víctimes que no se saben víctimes. Víctimes que callen per por que ningú les crega. Víctimes que parlen i a qui es qüestiona. I víctimes que es creuen culpables”, concreta Garcia.

“Tenia clar que volia fer una novel·la amb un ritme ràpid, amb flaixos, amb impactes. Però també una narració amb una certa exigència, que requerira l’atenció del lector. M’interessa una escriptura que pregunta i no que dona les respostes. Tinc certa al·lèrgia als arguments que desvelen totes les incògnites. Aposte per una literatura inacabada”, assegura. Certament, la novel·la, protagonitzada per Blanca, el seu germà i, especialment, el pare de tots dos, mostra diferents èpoques i escenes. “Cosides mitjançant símbols. Darrere de l’aparença d’episodis solts hi ha un mateix batec, una mateixa música. Hi ressona la mateixa incomprensió, la mateixa insuficiència”, i un seguit de referències culturals, polítiques i generacionals que fan l’obra peculiar i consistent.