Llibres

VICENÇ PAGÈS I JORDÀ

Escriptor

“La lectura s’està convertint en una extravagància”

Un bon lector no només es deixa hipnotitzar, sinó que es fixa en com l’hipnotitzen, com s’escriu un llibre
Amb el temps he arribat a la conclusió que són el mateix el còmic, el cinema i la literatura
Els escriptors fem ‘striptease’, amb un joc de llums, una música de fons. No és com a la carnisseria, que tot està exposat
Fa temps que vaig renunciar a viure només de la literatura, cal una altra feina si no vols viure sota un pont

El vint-i-set per cent de la població del nostre país llegeix habitualment llibres, cada dia surten al mercat tres novetats literàries en català i una llibreria mitjana té un fons de trenta-cinc mil títols vius. No sé si aquestes són dades pròpies d’una crisi. En qualsevol cas, tal com diu el llibreter Guillem Terribas, si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa tot.

Avui parlarem amb un escriptor que la desmenteix una mica, la crisi, Vicenç Pagès, perquè no presenta un llibre, sinó que en presenta tres: Exorcismes (Empúries), Clàssics revisitats (de la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona) i, en tercer lloc, Les olors en la literatura (Vibop Edicions).

Vostè la crisi no la nota, si més no la crisi creativa.
Hi pot haver també una crisi de superproducció. Jo sempre havia criticat la gent que treia llibres en la mateixa època de l’any. Ha estat casualitat, perquè són tres editorials diferents. Jo comptava que el meu llibre del 2018 seria Exorcismes i els altres dos estaven previstos per a més endavant.
És una casualitat que ben segur els lectors i lectores agraeixen. A vostè, el 2009, ‘Els jugadors de whist’ el va convertir en un referent de la literatura catalana contemporània. Això significa responsabilitat per mantenir el nivell però alhora llibertat per publicar quan vol i la quantitat que vol.
Per a mi la llibertat és no haver de dependre del que escric, tenir uns ingressos externs de la literatura que et permetin experimentar, sense anar repetint el que més o menys ha funcionat, perquè això pot acabar provocant avorriment. Amb els anys també s’escriu més de pressa. Ara tiro més pel dret, no hi ha tanta paperera ni tantes vacil·lacions. La idea és que cada llibre sigui diferent i cada vegada vagis aprenent.
En aquest sentit hi ha una frase seva recent que voldria subratllar: “El meu objectiu és fer el que m’agrada, però fa temps que he renunciat a viure de l’escriptura.”
Jo estic content perquè no tinc cap llibre al calaix, que és molt habitual i una mica dramàtic. Tenir llibres en un calaix, que no te’ls han publicat, és un drama, de tirar-te al torrent, perquè vol dir que hi ha alguna cosa grossa que falla. Una altra cosa és que puguis viure d’escriure. Als anys vuitanta, amb la normalització semblava que tots plegats ens normalitzaríem i que viuríem d’escriure. Al cap d’un temps vaig descobrir que això no els passava a més de cinc escriptors catalans. En primer lloc, perquè som un país petit; en segon lloc, perquè som un país bilingüe, o sigui ens repartim les llengües, i, a part, encara que no ho vulguem admetre, tampoc tenim la tradició lectora de països com ara Holanda i Finlàndia. Som pocs, bilingües i ens agrada molt mirar la televisió. Si aspires a tenir una vida en què fins i tot et puguis reproduir, que mengis calent cada dia i no hagis de dormir en un caixer automàtic, si aspires a això, està bé que, com més aviat millor, t’adonis que necessites una feina per guanyar-te la vida.
Vostè la vida se la guanya, entre altres coses, fent de professor de literatura, és a dir ensenyant els alumnes a llegir i escriure. I una de les coses que el preocupen és que els alumnes assumeixin la modèstia de pensar que el professor en sap més. Són exigents els alumnes d’avui? Són bons llegidors?
Per a mi, a part que són pocs i són bilingües, el problema és que l’educació rebuda no és gaire bona. Inicialment l’educació era una cosa aristocràtica i selecta, la majoria de la població era analfabeta. Ara tenim una educació universal i gratuïta, però no han sabut organitzar-ho de manera que mantingués els nivells d’abans, quan era aristocràtica i selecta. Ara tenim molta gent que sap llegir però sovint no sap què llegir o no li agrada llegir, perquè s’ha prioritzat que tothom aprovi i el mínim per aprovar ha anat baixant. El nivell és baixíssim; per aprovar ESO o fins i tot per aprovar batxillerat el nivell en general és molt baix. A això hi hem d’afegir que estem envoltats de pantalles on a vegades hi passen coses molt interessants i el llibre no deixa de ser una activitat silenciosa, sense gaire dibuixos ni moviments. La lectura s’està convertint en una extravagància. Llegeix la gent més gran; més ben dit, llegeix la gent que s’hi ha acostumat de petita. Si ara hi ha gent que ja als tres anys té mòbil és molt difícil que en un moment de la seva vida tingui ganes d’obrir, per exemple, Anna Karènina.
Per a la gent que llegeix, doncs, parlem d’‘Exorcismes’ (Empúries). Un recull de contes escrits al llarg de dues dècades que vostè ha rescatat, compilat i comentat. Després de donar-hi moltes voltes, va decidir titular el llibre així. O sigui que hi havia dimonis interiors que calia expulsar...
Aquest és un llibre que m’ha fet molt content perquè tenia tres llibres de contes, del 1990, del 1999 i del 2005, que ja no es trobaven perquè les llibreries, pobretes, no tenen tant d’espai per guardar coses de fa deu anys. És una espècie de grans èxits seleccionats entre aquests tres llibres per l’autor, que a més els comenta. El problema és que pots estar tres anys escrivint un llibre, en vens mil i després un home el llegeix en un cap de setmana, el comenta a les xarxes i el segueixen vint mil persones. Té un component d’injustícia.
No és la primera vegada que revisita obres seves. Ja va fer-ho fa dos anys amb ‘El món d’Horaci’. En aquell cas hi va afegir algun fragment, també un epíleg. És com engendrar un fill dues vegades.
Més aviat és una resurrecció, perquè estan morts i els apliques aquest tractament elèctric extrem perquè es tornin a bellugar. I també hi ha un component que no es pot fer a la vida, que és reescriure. En la vida, si fa deu anys vas cometre un error, ja no hi ha res a fer. Però si tu vas escriure una frase que després la trobes estúpida, al cap dels anys la pots esborrar. És com quan agafes una finestra i hi fas una capa de pintura nova, queda estupenda. La sensació d’haver tornat a envernissar un llibre del segle passat és extraordinària.
Vostè està en una etapa creativa molt centrada a despullar al màxim la seva ficció, en el sentit que ja no cal buscar escenaris propers per seduir els lectors i les lectores, ja no cal buscar que s’identifiquin amb els personatges. Em fa la sensació que vostè vol que els lectors s’identifiquin directament amb l’autor.
És una mica la diferència entre la pornografia i l’striptease. L’striptease és un art i la pornografia és més vulgar. En el fons fem striptease, que incorpora un joc de llums, una música de fons. No és com anar a la carnisseria, que tot està exposat. Tu ensenyes el que et ve bé. Trobo que si l’interès d’un llibre se centra en la vida de l’autor, és avorridíssim. Normalment la vida no és gaire interessant, si no és que hagis tingut experiències extremes. El que en realitat interessa és si el quadre s’aguanta o no. Per exemple, la meva última novel·la, Robinson, no saps en quina època passa, ni en quina ciutat, els personatges no tenen nom..., és el menys realista que es pot fer. Si aconsegueixes que a algú li interessi un llibre que no té cap relació amb la realitat com a experiment, està molt bé.
Diu que fa llibres com si fes quadres. De fet la seva obra està plena d’influències del còmic, amb ara del tinent Blueberry, per exemple, o del cinema, amb ‘Bonnie i Clyde’, per posar un altre exemple. A l’hora de fer el ‘quadre’, doncs, hi ha influències clares de tots aquests àmbits...
Amb el temps he arribat a la conclusió que són el mateix el còmic, el cinema i la literatura. Expliquen històries, tenen components molt semblants. Ara bé, per a mi s’assembla més una pel·lícula a una novel·la que una novel·la a un poema.
Els de la nostra generació, acostumats a veure pel·lícules en blanc i negre a la televisió i els caps de setmana anar al cinema, vam descobrir que la majoria de les pel·lícules americanes amb què vam créixer provenien precisament d’una novel·la.
És clar. Quan escrius ja no ets un espectador innocent; jo, quan veig una pel·lícula, m’ho prenc com un col·lega. Penso: “Que bé que ho explica”, “Ara això ho ha amagat”, “Ara el punt de vista li permet jugar amb això”... Intento disfrutar i alhora analitzar. L’objectiu seria passar-ho bé i aprendre a la vegada. Quan vaig al cinema, directament vaig a treballar; quan llegeixo un còmic, també.
És passar-s’ho bé treballant...
Sí, i així no has de desfitxar. Si vas en un autobús i sents una senyora que parla, també estàs treballant. Ella ara no ho sap, però potser acabarà sortint en alguna novel·la. Són recursos que es van col·locant al magatzem i després, quan els necessites, és com l’Ikea: trobes unes naus plenes de coses i vas agafant el que t’interessa.
De cinema, de literatura i de moltes altres coses parla el segon llibre d’avui, ‘Clàssics revisitats’ (Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona).
També hi faig una barreja de periodista i autor. Miro per exemple el que m’interessa de Josafat i de Víctor Català, però no com un especialista en literatura intentant trobar les característiques del moviment, sinó intentant vampiritzar tot el que a mi em pot interessar. La manera de llegir d’un autor i un autor s’assemblen molt, però, en canvi, la manera de fer-ho d’un crític o d’un professor és diferent. Un bon lector no només es deixa hipnotitzar, sinó que es fixa en com l’hipnotitzen, en com s’escriu un llibre.
Acabarem recomanant també el tercer llibre, ‘Les olors en la literatura’ (Vibop). Aquí es tracta de fer també un exercici de repàs dels clàssics però buscant fragments que facin referència a les olors, des de l’evocadora magdalena de Proust fins a les putrefactes entranyes de Moby Dick.
Això va començar als anys noranta, quan em van encarregar una conferència i vaig començar una recerca. Des de llavors, o sigui que ja fa més de vint anys, quan en algun llibre veig que apareix una olor, faig una fitxa. Ja tinc un arxiu important i puc fer seleccions: olors de ciutats, pudors com la de balena putrefacta, que sembla que és la pudor màxima que ha existit mai... Aquí m’he centrat en les olors. Cada olor connecta amb la següent. Olors d’infantesa, sentimentals, de flors, olors sensuals. És com donar les gràcies a la gent que m’ha ajudat amb les seves paraules, que jo recullo i torno a un altre llibre.

Tots els gèneres i tots els premis

Vicenç Pagès i Jordà, nascut a Figueres, és escriptor, professor i crític literari. Novel·lista, assagista, contista i articulista, ha guanyat entre altres premis el Crexells, el Vayreda, el Rodoreda, el Documenta, el Sant Joan i el Sant Jordi i el 2014 va rebre el Premi Nacional de Cultura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona