“Molta gent no sap què la fa sentir feliç”

No sé si defineix el personatge en conjunt, però sens dubte és com comença la pel·lícula. També passa sovint a la vida: quan passa una desgràcia, en venen d’altres, totes juntes. Bea passa vint-i-quatre hores infernals, en què li posen les banyes i se n’assabenta tot el món, la fan fora de la feina... El punt de partida és desmuntar tot el que havia construït i anar a la casa familiar a reunir-se amb la família i llepar-se les ferides per començar a construir alguna cosa nova. Això li recorda quin era el seu somni quan era nena i la connecta de nou amb el que li fa il·lusió de debò en la vida.

Sí, però jo em quedo amb una frase que diu el personatge de Carmen Maura que em sembla molt sàvia: “Fes el que hagis de fer per ser feliç.” Implica la part activa de fer el que calgui, però també un pas previ que és descobrir què és el que et fa feliç. Molta gent no sap què la fa sentir feliç. Vivim una societat tan frenètica, amb tanta immediatesa, amb tantes idees establertes del que has de ser i del que et donarà la felicitat, que a vegades descobrir-se i arribar al que a cadascú el fa feliç és complicat. I a més, canvia. Cal revisar-ho constantment.

Sí, sovint passa això, la comèdia sorgeix de les situacions més dramàtiques. Depèn de la distància que prenguis o del punt de vista. A la vida també passa. Moments en què jo he plorat pel motiu que sigui, quan hi penso anys després o vistos des de fora poden resultar còmics. La directora, Patrícia Font, té una visió que m’encanta, que no és tant de comèdia de riallada, és més fina, més suau, de somriures i emocions. És una línia molt fina per mantenir al llarg de tota una pel·lícula, però Patrícia ho ha fet molt bé.

Aquesta comèdia romàntica té components d’altres gèneres, és una pel·lícula de bon rotllo, lluminosa, que parla de la família, no només de l’amor romàntic. El to és bastant realista, tot i que sempre et permets algunes llicències, a les comèdies romàntiques i en molts altres gèneres. Una cosa no exclou l’altra i, si ho tenim present, també és bonic projectar com ens agradaria que fos. Com la sèrie Friends, que és meravellosa, però et preguntes com poden pagar aquest pis de luxe a Nova York i passar-se el dia al cafè sense treballar. Cal tenir la consciència que no t’ho pots creure al 100% i gaudir-ho.

Jo diria que, traient els paisatges, és una pel·lícula molt universal, perquè parla de temes universals: l’amor, la felicitat, la família, l’èxit, la recerca, la crisi personal... Són temes que pots posar on vulguis de la geografia espanyola i del món.