Fi al tap generacional
El Patronat del Teatre Lliure, que semblava que s’inclinava per oferir la direcció a una dona, opta per Juan Carlos Martel, que vol renovar l’equip des de dins
Es va apartar de la comissió de direcció del Teatre Lliure fa poc més d’una temporada
Director d’espectacles de petit i mitjà format, el seu repte serà la Fabià Puigserver
Juan Carlos Martel serà el nou director del Lliure durant les pròximes quatre temporades. Hi haurà regeneració al Lliure. De nou. Si l’arribada d’Àlex Rigola (Barcelona, 1969) va suposar una aposta per un director jove, que començava a brillar arreu, el 2003 (que es va allargar fins al 2011 amb el retorn de Lluís Pasqual), ara Martel (Barcelona, 1976) suposa un nou salt generacional. El nou director ha tingut molta relació amb Lluís Pasqual, però també amb una altra directora d’arrel: Carme Portaceli. Té una manera d’entendre el teatre que és molt compatible amb la família del Lliure (tant la trajectòria de la companyia com el seu públic), però probablement es belluga en entorns més amplis i donarà una nova alenada a la programació amb novetats en els repartiments i les direccions.
Hi havia molta especulació pel fet que la crisi del Lliure acabés coronant una directora (sonaven noms molt coneguts com ara els de Carme Portaceli o Carlota Subirós), però s’ha acabat optant per una regeneració interna. Martel va treballar molts anys al costat de Lluís Pasqual, com a ajudant de direcció i també com a assistent en la direcció artística. Confiar en joves directors d’escena és la manera com Pasqual transmet, habitualment, el seu coneixement als joves directors. Martel va distanciar-se fa poc més d’un any, desvinculant-se de l’assistència de direcció (des d’on es reben propostes i es construeix la temporada artística que signava Pasqual), tot i que va continuar dirigint espectacles que li interessaven pel seu vessant social (Sis personatges, posant a escena sis persones sense sostre que expliquen la seva història de solitud al carrer, en clau de còmica i tendra escena amb una dramatúrgia signada per Joan Yago). La seva marxa va permetre desencallar un vell projecte amb Eduard Farelo, Una Ilíada, que es va estrenar al Temporada Alta i que, posteriorment, va fer temporada a la Biblioteca de Catalunya aquesta tardor.
Segons la comissió de valoració, el projecte presentat per Juan Carlos Martel és el més complet i adequat per a la nova etapa del Teatre Lliure, perquè proposa mesures d’organització interna i remodelació del funcionament que, en bona part, coincideixen amb el procés de reforma ja iniciat per la fundació amb la revisió dels estatuts i que podran acomodar-se a les propostes del nou director. En aquesta valoració es destacava que “hi ha una voluntat integradora i d’obertura i, en diverses línies, amb la incorporació de noves generacions de creadors que satisfan les necessitats d’aquesta nova etapa”. Martel és un director sensible que està ben considerat en el sector i que ajudarà a pacificar les crítiques envers el funcionament del Lliure dels últims mesos. Arran d’aquestes queixes, el Lliure va decidir remodelar els seus estatuts per pautar, per exemple, un límit a les direccions artístiques o a la continuïtat dels membres del patronat.
El patronat va aprovar ahir al migdia la proposta de la junta, reunida unes hores abans. Un jurat en el qual intervenien com a experts l’actriu Marta Angelat; la directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo; el director del Grec, Cesc Casadesús, i Claire Verlet, del Théâtre de la Ville de París, havia fet la primera tria. Completava la comissió de valoració el president de la fundació, Ramon Gomis, i Guillem-Jordi Graells, com a representant del patronat. Havien apostat per només dues de les onze candidatures que van presentar-se en el concurs internacional, convocat arran de la dimissió de Lluís Pasqual, aquest setembre. No ha transcendit la proposta finalista.
El nou director del Lliure va estudiar a l’Institut del Teatre i va ampliar els seus estudis a Pisa i Londres. El 2005 va treballar amb José Sanchis Sinisterra a l’Obrador Internacional de la Sala Beckett. Martel va debutar com a director amb God is a DJ al Grec del 2007, dins de la Factoria Escènica Internacional (que impulsava Portaceli a la Nau Ivanow). Va ser la primera edició de Ricardo Szwarcer i pretenia construir una xarxa amb les sales d’arreu de la ciutat. Hi tornaria amb la FEI amb Camp de batalla, el 2009. Martel va ser un dels impulsors dels tallers al Lliure per donar més coneixements als espectadors sobre les interioritats del teatre. Com a director va recollir el repte d’aixecar Revolta de bruixes amb les actrius de la Kompanyia Lliure. Abans (mentre els actors feien In memoriam) havia dirigit Joc de miralls a l’Espai Lliure i al Grec del 2016 va sorprendre amb un angoixant quadre a L’inframón o amb una relació íntima entre dues dones a L’espera, a Gràcia. També ha provat el familiar amb Moby Dick en un espectacle itinerant, Martel és director d’espectacles de mitjà format. El repte serà afrontar una direcció a la Sala Fabià Puigserver.
La reacció a les xarxes socials, en punt mort
Si hi ha hagut un espai on s’ha qüestionat la continuïtat de Lluís Pasqual i tot el que ha envoltat i ha encès la crisi del Teatre Lliure és a les xarxes socials. Ahir a la tarda hi va haver poques reaccions a aquest esperat nomenament. És probable que la decisió trigui a arribar perquè s’estigui consensuant un text entre els diferents grups que han estat més bel·ligerants. O que hi hagi un temps d’espera per veure quins són els moviments del nou director, com aborda els canvis dins d’un equipament amb més de 40 anys d’història. No sembla que hi hagi entusiasme, però en general se’l respecta. Si la directora de La Villarroel, Tania Brenlle, el felicitava públicament, el periodista Toni Puntí relativitzava el canvi perquè no és excessivament jove, perquè no és una dona, perquè no el considera radical, tot i que sí que és compromès i respectat. Advertia: “No ho tindrà fàcil.” També el periodista Andreu Gomila es preguntava si aquesta és una oportunitat perduda del Teatre Lliure: “Ho sabrem d’aquí a cinc mesos.”
