Malgrat tot, glamur

La catifa vermella de l’edició número onze dels premis Gaudí no es va tenyir de negre, el color que va dominar l’any passat per defensar la lluita de les dones del món del cinema. Vol dir això que el negre va ser ahir un color absent? No, en absolut. O potser que les reivindicacions feministes van quedar en un segon pla? Ni de bon tros. L’actriu Aina Clotet va acaparar bona part de les mirades, i no només perquè estava senzillament espectacular amb el seu vestit (blanc) cenyidíssim, sinó perquè va fer la seva primera aparició pública després de la polèmica per haver estat exclosa d’una pel·lícula pel seu embaràs (està al darrer mes). “Diguin el que diguin, estem molt lluny de la igualtat”, lamentava, alhora que denunciava una vegada més l’estat d’indefensió professional de les dones que decideixen ser mares: “Si no ens protegeix la llei no ens protegirà res ni ningú.”

El cas és que de la passarel·la d’ahir, la prèvia de la cerimònia cinematogràfica que va estrenar seu, el Palau de Congressos, no es pot dir que hi hagués poca varietat de colors, a diferència d’altres anys. El blau, per exemple, va ser molt present en els modelets. La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, el va escollir en un bonic vestit llarg fins als peus, amb cua i tot (“vigila que em trepitges”). I això que, pels ànims, hagués tirat de rigorós negre. I és que la cultura catalana sembla estar condemnada a viure en un dol perpetu. Passola en té el pap ple. “Diuen que dissenyen els pressupostos amb sensibilitat per la societat del benestar. I jo em pregunto: què és sinó benestar, la cultura?” A la productora no li entra al cap que el país destini el trist 0,7% a la cultura, “que és el seu futur”. Ahir anava disposada a cantar les quaranta als polítics. Amb el seu vestit blau i amb el llaç d’or que duia penjat al pit, una joia que li acabaven de regalar.

De llaços grocs (de tela, els típics vaja), una col·lecció. Lluïts desacomplexadament. Un conegut productor comentava que s’està pensant si portar-lo a la gala del cinema espanyol, els Goya, que se celebraran el cap de setmana vinent. De vestits grocs, també alguns; el de Sílvia Marsó enlluernava.

La consellera Laura Borràs es va decantar per un model sedós platejat. I l’alcaldessa Ada Colau, per una samarreta amb missatge: Desig de revolta. Revolta de desig. Totes dues van posar per a la fotografia institucional dels Gaudí, en la qual s’hi va afegir enguany el ministre de Cultura, José Guirao.

Malgrat els vents que bufen contraris a la cultura, les grans estrelles del cinema català van desfilar per la catifa vermella amb les seves millors gales i somriures. Van ser dues hores d’elegància. Cap extravagància; la sobrietat va ser el to general. D’escots, un dels més vertiginosos va ser el de Lola Dueñas, que ja feia olor de guanyadora abans d’hora. Els Gaudí estan lluny de Hollywood, però en glamur tenen poc a envejar-li. Glamur a la catalana, això sí. “A mi em té totalment descol·locat tot això, no hi estic acostumat. I més que en tindríem, de glamur, si tinguéssim les coses a favor...”, reflexionava Joan Pera, l’homenatjat de la nit. Les coses, va reblar, hi aniran, a millor, “temps al temps”. Dels pocs optimistes de la vetllada.

On no n’hi havia ni rastre, d’estil, era a la zona contigua al photocall, en la qual l’organització havia preparat menjar i begudes per als convidats. Gent amb suposat pedigrí a cops de colze per un tros de formatge.