Cultura

Elena Trapé

Directora de cinema

“Hi ha un nou públic obert al català”

El cinema s’ha polaritzat, ara hi ha grans produccions i pel·lícules molt petites

Elena Trapé va guanyar abans-d’ahir el Gaudí a la millor pel·lícula per Les distàncies i el va dedicar a Josep Maixenchs, mort l’any passat. El fundador i director de l’Escac, on es va formar, creia fermament en el talent d’aquesta cineasta nascuda a Barcelona el 1976. Alexandra Jiménez, Miki Esparbé, Isak Férriz, Bruno Sevilla i Maria Ribera protagonitzen una pel·lícula sobre el retrobament a Berlín d’un grup d’amics marcat per la decepció, per la distància entre allò que havien somiat i la realitat.

Només hi havia vuit llargmetratges en la categoria de millor pel·lícula en versió original catalana dels Gaudí. És absurd preguntar-ho a aquestes altures, però per què vau rodar en català? Hi ha qui diu que ho fa en castellà perquè és més fàcil.
En el meu cas el procés ha anat una mica a l’inrevés. Anàvem a fer-la en castellà perquè hi havia factors de pes per fer-ho: era una primera pel·lícula, no es podria doblar perquè hi ha molta improvisació als diàlegs... Crec que les coses han canviat força, però en aquell moment, si ho feies en català, anaves a cinc sales. L’anàvem a fer en castellà. Però a mi em feia una sensació d’estranyesa perquè, per mi, la manera natural de fer-la era de la manera que s’expressaven les noies de la pel·lícula, en català i castellà. Les distàncies és una pel·lícula bilingüe perquè, per mi, això és la naturalitat. Afortunadament, les coses han canviat força. Cesc Gay va rodar Ficció i Mar Coll Tres dies amb la família en català i castellà, i els prejudicis a l’hora que tinguessin més o menys distribució han canviat, també amb el basc i el gallec. Hi ha un nou públic més obert i receptiu perquè el català no sigui un problema.
Falten ajudes al cinema rodat en català?
Falten ajudes per rodar, en l’àmbit català i estatal. Hi ha una part d’alegria absoluta i una sensació de privilegi pel fet d’estar fent cinema, però si mires els pressupostos i les condicions en què es tiren endavant aquestes produccions... El cinema s’ha polaritzat, ara hi ha grans produccions i pel·lícules molt petites. Ha desaparegut un tipus de pel·lícules de pressupost mitjà, les setmanes de rodatge s’han reduït... Falten ajuts també perquè es puguin afrontar carreres, que un no hagi d’esperar molts anys per fer una pel·lícula perquè ho ha de combinar amb mil coses per sobreviure.
Gaudí a la millor pel·lícula, premi Sant Jordi de RNE... Està en el moment de recollir els fruits després d’anys de feina?
Suposo que sí, és veritat que darrere aquesta pel·lícula hi ha anys de feina. Vam començar a escriure el 2011 i vam rodar-la el 2017. Estic molt contenta.
La va sorprendre el premi en el darrer alè de la gala?
Una mica sí. Competíem amb pel·lícules excel·lents, que m’encanten.
Què està preparant?
No ho podria resumir en una sinopsi, estem escrivint el guió d’una nova pel·lícula amb Miguel Ibáñez, un dels guionistes de Les distàncies. És una història sobre ruptures de diferents tipus. Estem en aquell moment del procés en què tens dies meravellosos i dies horribles en què no t’agrada gens res del que has escrit. Almenys a mi em passa, no sé si a tothom.
Va dir que un dels temes de ‘Les distàncies’ és la decepció. Per què li interessa el tema?
És un sentiment que en un moment donat vaig sentir molt present a la meva vida i el meu entorn. Després és veritat que amb el Josan Hatero, que és amb qui vam començar a escriure el guió, havíem parlat moltes vegades de fer una història d’amics. Ens coneixem des de fa vint anys i és un dels meus millors amics. I de sobte tot encaixava: una trobada d’amics és un bon context per explicar que les coses canvien i no són com esperàvem.
Parla també de com n’és de difícil ser honest?
Sí, i tant, és molt complicat. A vegades és més fàcil ser-ho amb un desconegut. Amb la gent de més a prop, saps que si dius la veritat faràs més mal. Et cohibeixes del que faries o diries. Aquesta dificultat d’aturar-te, pensar, posar nom al que passa i després saber-ho explicar forma part del que complica les relacions humanes.
El títol de ‘Les distàncies’ admet diferents interpretacions: distància geogràfica, emocional...
Ens va semblar que feia referència a tots els significats possibles i tots encaixaven amb la història: una cosa física, geogràfica, una distància entre els personatges, entre el que ells esperaven i el que és... Tot això ho abastàvem amb Les distàncies, d’una manera genèrica. Feia referència a tot, al significat més literal i al més metafòric.
Per què va dedicar el Gaudí a Josep Maixenchs, fundador i director de l’Escac?
Jo sempre li feia la broma que ell era el millor representant que podia tenir, sempre em va cuidar molt i tenia paraules maques per a mi. No hi pensava i la Rosa Vergés em va enviar un missatge dient que Josep Maixenchs estaria molt content, i té raó. El procés de la primera pel·lícula, Blog, el va viure de més a prop perquè es trobava millor. En el meu cas, no només hi ha el fet que creés l’Escac, en tinc un record molt maco.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Las distancias

«Las distancias»

Gènere: Drama
Direcció: Elena Trapé.
Intèrprets: Alexandra Jiménez, Miki Esparbé, Isak Férriz.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a