Iran, 40 anys després

Des de fa uns quants mesos, en el teatre Vahdat Hall, situat al centre de Teheran, es representa La casa de Bernarda Alba, de Federico Garcia Lorca. El muntatge dirigit per Ali Rafee, un director teatral de més de vuitanta anys que està considerat com un dels mestres del teatre del seu país, vol fer incidència en la situació de la dona iraniana. L’ambient opressor de la dona de Lorca, amb unes dones que no poden deixar anar la força del seu desig, és transformat a l’escena per un joc de dobles. Les dones negres són les presoneres però totes tenen el seu àlter ego vestit de blanc que invoca les pulsions que han estat reprimides. L’obra fa uns quants mesos que és en escena i un públic majoritàriament femení assisteix a les representacions, amb l’afany de trobar-hi pistes que pugin posar en evidència la necessitat d’algun canvi. Les representacions de La casa de Bernard Alba han coincidit aquesta setmana amb els actes celebrats amb motiu del 40è aniversari de la revolució. La plaça Azadi –paraula persa que significa llibertat– està coronada per un gran monument construït pel xa Pahlevi. La plaça va ser símbol de la revolució i ara el règim ha celebrat les fastuositats de la revolució mentre la societat iraniana viu en una certa angoixa davant un futur incert.

Des que Donald Trump va decidir tancar les seves fronteres a l’Iran, el país viu en un estat de perplexitat. Els preus no paren de baixar i la inflació es fa notòria al carrer. El preu de la gasolina és baixíssim i això fa que Teheran estigui col·lapsada de vehicles. La ciutat té amb la seva àrea metropolitana prop de setze milions d’habitants i moltíssima gent perd més de dues hores diàries a desplaçar-se per l’interior de la ciutat. El poder adquisitiu dels iranians cada cop és més baix i això dificulta la seva possibilitat de sortida del país. Per altra banda, la visió demoníaca que s’ha creat a Occident del país provoca que el turisme sigui escàs i que les grans meravelles que té la ciutat –el palau de Golestan, el museu arqueològic nacional, etc– no tinguin gairebé visitants.

La societat iraniana viu també amb una certa perplexitat demogràfica. Un tant per cent elevat de la població té entre 35 i 40 anys. Són la gent que va néixer després de la revolució, quan el règim va promoure les polítiques de natalitat i cada família tenia prop de quatre fills. Aquesta nova generació que ocupa llocs centrals dins l’esfera social espera canvis. De portes en fora mantenen totes les lleis del règim, per por de ser víctimes de la policia de la moralitat. De portes en dins, hi ha una altra societat que en les seves cases i en els interiors fa la seva vida al marge de les normes. Les dones es treuen el vel quan arriben a casa i, malgrat que la dansa estigui prohibida públicament, es balla en les festes particulars. Hi ha un desig de llibertat que connecta amb la voluntat que té la societat iraniana de sentir-se connectada amb el món i de tenir un bon accés la cultura. Malgrat la prohibició d’accedir als webs de la premsa estrangera o a xarxes socials com Twitter i Facebook, tothom té el seu sistema d’accés clandestí de connexió que els permet de conèixer al món. En el món del cinema, per exemple, saben que a les sales –i fins i tot a la filmoteca– les pel·lícules occidentals estan censurades perquè no es pot mostrar cap part del cos de la dona públicament. En canvi, els iranians i les iranianes han construït un sistema de descàrrega en línia que els permet de poder estar al dia de qualsevol novetat i de poder-la gaudir subtitulada al farsi. Molts ho diuen de forma clara i encara que no els deixin estar connectats al món saben moltes més coses dels països occidentals que nosaltres podem saber d’elles mateixes.