República de les Lletres

Amb el títol ben escaient de La República de les lletres. 25 plomes d’avui per proclamar-la, la periodista de la revista Xènia Bussé ens va seleccionar 25 firmes del panorama perquè, a la vegada, féssim una tria per veure a quin autor de l’àmbit català li volíem dedicar la nostra glossa, poema, narració o el que fos. Quan durant la roda de premsa de presentació, se li va preguntar, a Bussé, qui havia estat el motiu de la seva tria, va respondre sense ambigüitats que després que li fessin l’encàrrec en un consell de redacció, per evitar el pal que hauria estat una selecció generacional, ideològica o de gènere, va preferir “triar autors que ara mateix estan escrivint, i per tant, tenen l’obra oberta”. Quan Agustí Pons, director de la revista, li va preguntar sobre el motiu, Bussé va respondre que la característica més important havia de ser la rebel·lia: “Jo no soc teòrica, soc periodista; per tant, volia que el tema fos creatiu i vingués d’escriptors que no estan conformes amb la realitat, amb el que passa.”

En el pròleg de l’edició, Bussé fa alguns apunts esclaridors com ara: “La República de les Lletres és un recull de textos d’algunes de les nostres millors plomes en el moment actual, sí, però vol ser també una imatge per diagnosticar un batec concret: els qui escriuen avui i projecten la seva escriptura cap al futur, què en diuen, del panteó, quina visió tenen del passat i el present de les lletres en la nostra llengua?” També afirma que dins els criteris “el gruix dels autors ronden la quarantena curta i arriben a la cinquantena. N’hi ha un grup, però, que són una dècada –o més– més grans que la resta: Casasses, Castillo, Pagès, Serra i Cussà. A ells els anomeno, de manera ben poc acadèmica, els germans grans. La singularitat de la seva obra, el fet de traficar en gairebé tots els gèneres i, en alguns casos, la seva tasca d’edició i cura de volums d’autors que es recuperen per als lectors presents i futurs, els dona entrada en la present selecció, ja que són referències clares per a tots els que han vingut darrere. No és debades que, cadascun a la seva manera, han obert camins nous, tant temàtics com formals, en la nostra literatura, i s’han incorporat tots al món digital a mesura que aquest s’anava fent quotidià, dels anys noranta del segle passat ençà.” L’epíleg de l’edició de Borja Bagunyà fa algunes aportacions. Per exemple ens diu que “més que no pas apuntar cap a una literatura política, aquí, el que sembla que s’hi espesseix és un llenguatge de la palpabilitat. De la cosa concreta, vaja. Jordi Cussà parlant de Matthew Tree, Tina Vallès de Mercè Ibarz, Muriel Villanueva d’Isabel de Villena, Llucia Ramis de Carles Rebassa, Eva Baltasar de Mercè Rodoreda, Pep Puig de Saïd El Kadaoui, Raül Garrigasait de Santiago Rusiñol: en tots aquests emparellaments s’hi consolida una vocació realista, que s’orienta cap a una representació poc (o gens) problemàtica del món i que adopta, amb més o menys precisió, un to liricosociològic”.

Abans de l’estiu, la Xènia ens va col·locar els deures i a mi, concretament, se’m va ocórrer dedicar l’aportació a la curiosa república –aquesta sí que existeix i de fa temps– a David Caño, poeta d’una de les últimes generacions, pare de família i activista llibertari de la CUP. Sempre interessat en temes revolucionaris i home de pro, a Caño només se’m va ocórrer dir-li en el vers de conclusió que “les revolucions provoquen mal de cap a la història i s’han acabat els analgèsics”. Algú pensa en Fidel Castro, Pol Pot, Stalin, Mao i companyia? Tanta lluita per, en el millor dels casos, entronitzar un sàtrapa.