‘Rodelinda’, a ulls d’un infant

Dos-cents noranta-quatre anys després de la seva estrena al King’s Theatre del Haymarket londinenc, Rodelinda, òpera en tres actes composta per Georg Friedrich Händel i amb llibret de Nicola Francesco Haym, arriba finalment a Barcelona. Ho fa –des d’aquest dissabte i fins al dia 15 al Gran Teatre del Liceu– amb una espectacular escenografia de l’alemany Claus Guth, la direcció musical de Josep Pons i les veus del contratenor Bejun Mehta en el paper de Bertarido i la soprano Lisette Oropesa, debutant a Barcelona, en el de Rodelinda, que assumeix per primer cop. La producció –amb una durada aproximada de tres hores i quaranta-dos minuts– és una iniciativa a quatre bandes entre el Teatro Real de Madrid –on es va estrenar amb gran èxit la temporada 2016/17–, l’Òpera de Lió, l’Òpera de Frankfurt i el Liceu.

La trama, que va transformar uns fets reals del segle VII en una primera versió el segle XVII i en una altra de posterior el segle XVIII, mostra el moment en què Bertarido veu usurpat el seu tron per Grimoaldo, cosa que provoca la seva fugida a l’estranger, i la seva dona, Rodelinda, i el seu fill, Flavio, creuen que ha mort. Al cap d’un temps, però, torna disfressat al seu regne, on Grimoaldo s’ha compromès amb la seva germana, Eduige, tot i buscar l’amor de Rodelinda. “És una òpera plena de passions, de muntanyes russes d’emocions”, la descrivia, en una roda de premsa divendres passat, Marcelo Buscaino, repositor del muntatge. “Remarca com les persones busquen un equilibri entre un costat racional i un de passional.” La gran particularitat d’aquesta Rodelinda, tanmateix, és que es descriuen els fets a través de la mirada de Flavio, l’infant, que descobreix el que passa en escena “a través dels monstres que l’espanten”. L’actor colombià Fabián Augusto Gómez s’encarrega d’aquest paper.

Un altre element clau de la Rodelinda de Claus Guth, d’altra banda, és l’escenografia, evocadora de les cases del Londres del segle XVIII i amb una imponent estructura giratòria. “És, per a mi, una òpera exigent”, confessava la soprano Lisette Oropesa, filla d’una família cubana emigrada a Nova Orleans amb avantpassats, segons va revelar divendres, de Barcelona. “Així, però, és com n’aprenem i creixem com a artistes”, afegia davant del fet que la seva presència a l’escenari és constant. “És, segurament, el paper més gran que he cantant en la meva vida, ja que hi ha vuit àries, algunes de lentes i d’altres plenes de fúria. Té una música complicada perquè el personatge passa per diferents emocions. Processa el dolor per la pèrdua del marit i oblida el fill. Jo no soc mare, però si ho fos creuria segurament que Rodelinda no és una bona mare...” Mehta, veu habitual en òperes de Händel, destacava, per la seva part, com el director d’escena havia estat capaç de bolcar damunt l’escenari “tota la força de l’amor matrimonial”.