En record de Joan Millà

Quan per primer cop Joan Millà (1932-2019) em va venir a veure al Departament de Cultura de la Generalitat, em va guanyar a l’acte per la seva franquesa revestida de sentit pràctic. Era ell aleshores, ja des de 1977, president de Joventuts Musicals de Barcelona (JMB) i havia aterrat en el món de la cultura de manera pública com a ballarí de l’Esbart Verdaguer en aquell esperit fundacional dels anys quaranta que Josep Benet va definir amb la frase “ja que no podem cantar ni escriure en català, ballarem en català”. Es va apuntar de seguida també a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) i consta que en la representació, l’any 1957, de la Primera història d’Esther de Salvador Espriu va fer el paper de Banyeta, i així l’anomenava el poeta cada vegada que es trobaven. Vam col·laborar en dues iniciatives ja oblidades: una, Diumúsica, que durant quatre anys omplint la sala del Casal del Metge els diumenges a la tarda, oferia concerts de música clàssica amb intèrprets del país; l’altra, sis cicles de misses polifòniques, preferentment a Jesús de Gràcia, on es compartia la celebració amb les obres per al culte que havien aportat Haydn, Mozart, Bach, Dvorak i d’altres. S’havia ja implicat amb la Mozartiana que, amb Solistes de Catalunya, volia oferir, de l’any 1987 al 1992, el màxim d’obres simfòniques i de cambra, de format superior al quartet, del compositor de Salzburg i que s’estroncà per la interrupció d’un patrocini un any abans del previst i que, en paraules de la seva filla Martina en el comiat, va representar un perjudici econòmic al seu patrimoni personal. També va promoure el Consell Català de la Música, constituït el 1990, del qual JMB ha servat la vicepresidència.

Joan Millà va desenvolupar la seva activitat professional com a restaurador de façanes, moltes de modernistes com la del Palau de la Música als anys setanta. A part de les activitats pròpies de Joventuts Musicals va establir molt bona relació amb el matrimoni Mompou-Bravo. Amb l’esposa, Carme Bravo, va crear el 2007 la Fundació Mompou i que, a la mort de la pianista, la va succeir en la presidència. Ha contribuït a mantenir i fomentar la interpretació de la música de Frederic Mompou i va crear el concurs anual per a joves compositors.

Millà, home amb moltes capacitats, escrivia molt bé. Una altra de les seves filles, Berta, corrobora que un fort motor en la vida del seu pare era promoure la cultura catalana en tots els seus àmbits i que creia que el caracteritzaven aspectes que els que l’hem conegut compartim: la calidesa humana, la generositat silenciosa i la bonhomia. En la cerimònia laica de comiat, el 4 de març, fidels a les seves devocions, Albert Pla i Marisa Martins van interpretar música de Mompou i es va llegir un poema de comiat que ell va deixar escrit el 2014 i que retrata ben bé la seva personalitat:

“Qui pateix per mi/ pateix endebades,/ quan no pugui més/ deixaré l’arada/ m’asseuré al pedrís/ esperant la Fada./ Quan la tingui a prop/ ens abraçarem,/ que ja l’esperava/ mostraré ufà/ la terra llaurada/ i junts marxarem a buscar l’albada./ I que quedi dit/ que jo us estimava/ que si jo he estat res,/ és gràcies a vosaltres,/ però que ho deixo tot/ sense cap recança./ Us he estimat/ i us estimo ara/ i més estimaré / des de l’altra banda.”