“Escriure no és patir, escriure és dubtar”

I tant. Quan escrius, el públic hi és i no hi és. Tal com es diu habitualment, escriure és una feina solitària. No és cap drama, ho portes al cap tot el dia, et lleves donant-li voltes, et baralles amb el text, però el públic sempre hi és. Els escriptors pensem en els lectors ideals, no per enredar-los, sinó perquè penses que són intel·ligents, que els agrada que comptis amb ells a l’hora de relacionar les històries i els personatges.

No és una novel·la sobre la situació de Catalunya, tot i que hi ha paral·lelismes, però a finals del 2017 la reacció venjativa de l’Estat va ser tan violenta que, afectat per tot això, em calia deixar-ho per escrit. No només vaig dedicar-ho als presos i als exiliats; vaig decidir fer una llista perquè quedés clar que hi havia gent destituïda, ferits, els familiars, els llocs on van entrar a escorcollar, els mestres denunciats... O sigui, una dedicatòria a totes les víctimes de la repressió.

Això és l’anècdota més petita. El tema de fons és la frase que es torna a repetir: qui ens ho havia de dir? Qui ens havia de dir que tornaríem a tenir por dels grisos?

Tot va començar quan vaig decidir fer uns quants versos satírics, perquè aquesta és una via que tenim els que escrivim. No soc poeta, soc poeta satíric. Tinc tendència a fer humor i a fer humor elaborat, i no hi ha res com la poesia satírica per fer humor mordaç. Al final en aquesta novel·la hi vaig incloure els poemes i vaig demanar ajuda al poeta Francesc Prat, amb qui havíem estat companys professors. Li vaig demanar que se’ls mirés per assegurar que el resultat final no descarrilava.

Parteixo del cas real d’una dona que va perdre el company, restaurador de pianos. Ella va agafar-se seriosament les seves últimes paraules, que en la novel·la es diuen de passada: “Si em passa res, no malvenguis el piano.” És un punt de partida real ampliat amb molta imaginació, l’arrencada d’una història que té dues parts.

La vida té sortides imprevistes. Hi ha gent que té una vida regular de punta a punta i no li passa mai res. Altra gent pateix sacsejades. A mi m’interessava molt plantejar que tota la novel·la fos del principi al final una línia discontínua. Per això comença amb una sotragada emocional molt forta. Per això la Mei, sense cap afinitat amb la música clàssica, es posa a vendre, sola, tota sola, uns trastos que pesen dos o tres-cents quilos sense tenir-ne ni idea. De la mateixa manera que la vida et posa en una situació complicada, a vegades també ofereix unes vies que no t’esperaves per anar-ho encarrilant.

A diferència de la novel·la de Cardós, que era molt coral i amb moltes històries, aquesta tracta de la història d’una sola persona. Aleshores m’anava bé que hi hagués aquest acompanyament de personatges que van entrant i sortint i es posen al costat de la Mei, però també em convenia un distanciament. A davant de la botiga dels pianos hi ha una tapisseria que ja no funciona amb uns homes jubilats que funcionen tots com un cor, sense nom i amb frases curtes. Es tracta d’una figura universal: a qualsevol lloc trobarem sempre uns avis asseguts a la plaça, al costat de la carretera, que miren, comenten i que en aquest cas fan de contrapunt a la visió de la Mei. Per això, fins i tot en la segona part de la novel·la, que transcorre a Romania, hi faig sortir també un grup d’avis tafaners.

Al començament això pot cridar l’atenció, però al cap d’unes poques pàgines crec que el lector ja se’n fa a la idea. Es tractava d’incorporar a dins de les descripcions les emocions d’una persona que està confosa, sacsejada. Un cop fet això, el lector ja no necessita guions que li diguin si ara parla aquest, si ara parla aquest altre.

El gruix d’una vida va configurant el caràcter. Abans parlàvem d’una dona de seixanta anys que en realitat mai no es planteja si està al final de la vida laboral, si està en declivi. És una dona dels nostres dies, en què l’edat no impedeix res. Els disset pianos fan referència a totes aquestes coses que li estan passant ara però també a la necessitat que té de replantejar-s’ho tot davant els neguits que li van sortint de dins. És molt típic de la literatura, la dramatúrgia, el cinema, el teatre..., que al principi el protagonista té una configuració i després evoluciona.

No, però el meu avi, que es deia Ramon Solsona, era afinador de pianos.

Sí. Parteixo d’una altra realitat coneguda, en aquest cas la socialització de cases a Romania. Això em serveix per seguir una línia argumental en la qual es parla d’una dictadura coneguda, que va durar fins al 1989, molt dura i molt cruel i tancada en fals. De fet, és una dictadura perdonada. No sé si us sona, això...

Que després sembla que no hagin existit. En el cas de Ceaucescu, la Securitate estava formada per cent o dos-cents mil funcionaris amb una xarxa de confidents i delators immensa. T’expliquen que cada casa, cada club esportiu, cada associació musical, cada lloc de treball, tenia el seu confident. I encara avui no se sap del cert qui eren.

Romania és una terra d’artistes en general de primeríssim nivell, amb una poesia molt interessant. Però jo no trobava els versos que volia, d’una banda que fessin referència a la dictadura com si estiguessin escrits en aquell moment i, és clar, que tots parlessin de pianos, que simbolitzen el futur, la democràcia, la joventut, un futur millor, en contraposició a la rigidesa de la dictadura. I m’ho vaig haver d’empescar jo.

Romania és un país de molts contrastos i quan hi entres t’hi quedes enganxat. Encara avui és un país d’emigració, la gent se’n va. És un país pobre, amb una classe política corrupta i amb una democràcia molt prima i molt manipulable. Però també és una potència artística. Em deia un amic: “Trobaràs músics romanesos en les millors orquestres del món.” És una gent que segurament ha patit tant, sota els nazis, sota els russos, sota una dictadura pròpia molt estrambòtica, que ha tingut en l’art una vàlvula d’escapament.

És l’únic pont directe que hi ha amb la nostra realitat. Quan a una persona li pregunten com ha consentit que Romania estigui com està, aquesta respon: “I tu m’ho preguntes, venint d’un país on també s’ha tancat malament una dictadura?” Era inevitable fer aquesta mena de referències.

Cadascú ho porta com li sembla. Prudenci Bertrana crec que es victimitzava en públic. Escriure és patir, però no ho dramatitzo. Escriure és dubtar constantment, fins i tot quan lliures la novel·la.