Quin imprecís esclat
Els premis més importants de la temporada –Riba, Palol, Palma i Jocs Florals–, les antologies i recuperacions copen les novetats de poesia de Sant Jordi
-
Carles Rebassa Arxiu. -
Xavier Serrahima Arxiu. -
Marc Rovira amb Maria Rosa Font Arxiu. -
Carles Sanuy Arxiu. -
Hilari de Cara Arxiu. -
Oriol Sauleda Arxiu. -
Anna Dodas Arxiu. -
Àlex Susanna Arxiu. -
Laia Llobera Arxiu. -
Rebassa, Rovira (amb M.R. Font), Sanuy, De Cara, Sauleda, Vadell, Dodas (amb la guitarra), Susanna, Llobera i Serrahima ARXIUS.
Susanna: “Maletes desateses: això sembla que són la majoria dels poemes”
Llobera: “El silenci de les pedres / origen i final / avui t’arrossega per l’arbreda”
Inundada de llum i de vida, la poesia de Carles Rebassa (Palma, 1977) ha estat un dels estímuls més grans que ha donat la lírica catalana en el nou segle. Després de diferents intents, i d’importants premis com ara l’Ausiàs March, el Ciutat de Barcelona i el Ciutat de Tarragona, amb el seu llibre de sonets Sons bruts (Proa) ha assolit el premi Carles Riba. Els dos primers versos ens donen una idea del diàleg no pactat entre forma i passió: “Quina esplendor, quin imprecís esclat / s’aviva cada tres minuts en mi?” El poeta mallorquí és així; no calla la boca i pot derivar cap a moments culminats en la línia de gent inspirada com ara Blai Bonet, Miquel Bauçà i Biel Mesquida. Els 68 sonets de Sons bruts són una celebració de la poesia.
Un altre mallorquí il·lustre, també premi Riba, Hilari de Cara (Melilla, 1945), va obtenir amb Quaderns del port (Proa) els Jocs Florals. La seva és una poesia d’alta graduació, trencada i alhora intimista, poblada d’éssers que es desfan, amb imatges fortes: “ficar-me a la boca una bala, un cròtal, / un ganivet com un punxó de gel”. Més tranquil, però de la mateixa generació és Bernat Nadal (Manacor, 1950), que a Camille (Pagès editors, premi Agustí Bartra) fa un homenatge a l’escultora Camille Claudel, amb una epíleg de l’exconsellera Laura Borràs: “Nadal li confereix aquesta llibertat de ser dona, artista, amant i lliure perquè parla, perquè ens vol fer sentir la seva veu segrestada, i li ofereix la seva pròpia veu.”
Altres premis interessants de la collita d’aquest Sant Jordi són el Ciutat de Palma Joan Alcover per a Carles M. Sanuy (Balaguer, 1919) que amb L’ordre de les coses (El Gall) fa un nou pas endavant en la certitud d’una obra lírica i reflexiva, sinuosa i alhora continguda, construïda en uns sonets de bellesa extrema: “Algunes carreteres mai no porten / enlloc. Per molt sovint que les transites / acaben sempre al mateix punt d’origen / en una llarga el·lipsi incontestable.” Excel·lent.
Tancarem aquest apartat de premis amb una selecció dels que ens han arribat d’autors més joves. Per exemple, Marc Rovira (Barcelona, 1989) presente Cap vespre (Proa), guanyador del Miquel de Palol gironí. Fa una poesia sovint apocalíptica i despullada, però també subtil i plena de matisos: “He vist cremar-se una ciutat sencera / quan un raig d’àcid solar ha caigut / en la fotografia del seu simulacre.” Un altre inspirat és Oriol Sauleda (Sant Pol, 1993), que amb El paller (Viena) va obtenir el prestigiós Martí Dot per a poetes joves. Sauleda és pura música, divergent i divertit, amb unes proses oscil·lants i poderoses que hipnotitzen el lector o els seus espectadors en uns recitals magnífics. Una veu fonamental.
També tenen una gran potència els haikus que Jordi Pujol Nadal (Badalona, 1975) ha bolcat a Torna la pluja sobre nosaltres (Pagès), esclat multicolor de les tonalitats de la tarda que va obtenir el premi Jordi Pàmies. Poeta a seguir. La valenciana M. Carmen Sáez es va dur el Marià Manent amb Les hores imprecises (Cossetània), poemes breus i intimistes sobre l’ofici de viure i la natura, en plena refracció dels sentits. Traqueotomia (El Gall) de Joan Carles González Pujalte va rebre el Pollença amb uns poemes quasi filosòfics sobre el desig i la condició humana: “Has submergit la perla prement-la contra / la sempre sexual / mucosa del llit.”
Antologia / Completa
Unes sucoses novetats de la poesia enguany ens arriben a través de la poesia completa o d’antologies d’autors consolidats. Dins d’aquest apartat, saludarem Dits tacats (Pagès), una antologia entre el 1978 i el 2018 d’Àlex Susanna (Barcelona, 1957). Podem fer una lectura de l’estil realista i introspectiu, ple de referents quotidians. La força dels seus versos és ben present en la conjunció entre la lectura culta i sensata al costat de la reflexió trencada de gran expressivitat: “Maletes desateses: això sembla que són la majoria dels poemes. Maletes abandonades en un aeroport que ningú no reclama.” Superb!
També és una veu sòlida Enric Sòria (Oliva, 1958), que reuneix a Abans del vespre (Proa) una singular antologia poètica de més de dues-centes pàgines, des d’una representació juvenil dels primers anys als poemes de consolidació, com ara els que li van valdre el Carles Riba. Sòria és un dels poetes importants del present, intimista i elegíac: “Com una lenta flama / que surt d’una trompeta / i brilla i crema i creix / fins a incendiar la nit.”
Un altre veterà destacat és Àngel Terron (Palma, 1953), que a El llibre del mercuri (Lleonard Muntaner) compila l’obra iniciàtica entre el 1975 i el 1985, una poesia alquímica i singular del catedràtic de química inorgànica de la Universitat de les Illes Balears i veu destacada del panorama des de la dècada dels setanta: “Quan els cristalls d’aigua / són punyals assassins, la vida es clou dins el dens ull negre.”
És important el volum Capvespres de foc i de grana (Cal·lígraf) d’Anna Dodas (Folgueroles, 1962), assassinada als 24 anys a França quan feia un viatge en bicicleta. Premi Amadeu Oller, Dodas era una de les grans esperances amb els seus primers versos. Aquest volum és de proses i narracions, però conté la bellesa i sensualitat d’una veu que s’estava formant quan va ser silenciada. L’enyorem.
A cura de Cèlia Riba es publica Poesia completa (El Gall) de Josep M. Llompart (Palma 1925-1993), un dels clàssics de la poesia mallorquina moderna.
Veterans i novells
Una selecció de llibres destacats ens han arribat. Tenim des del veterà valencià Joan Navarro al pràcticament debutant Xavier Serrahima. Els descobrim a pams.
Amb La nit transitant (Lleonard Muntaner), Joan Navarro (Oliva, 1951) continua la seva aventura iniciada gairebé fa mig segle. En el pròleg de l’edició ens fa una poètica: “En el principi fou l’acció. I la llengua. Com una copa de vidre. Com un espill. Com un palimpsest. Capes escrites i esborrades. Reescrites. Com la riba i el mar. I les conquilles. El rastre de les estrelles de simetria radial. De les algues.” La seva poesia és un tot, una radiografia dels sentits, en què es pot olorar cada vers i les imatges prenen una dimensió que perpetua el llenguatge de la poesia en l’esplendor dels canvis dels dies i la fugacitat del que perdem mentre el poema els transforma en art.
Debut molt interessant de l’eminent filòleg italià Stefano M. Cingolani (Roma, 1956) que amb Ho veig per la veu (Jardins de Samarcanda) ens mostra un món nou, ple de referents culturals i picades d’ullet a la tradició sense oblidar viure el present, la insinuació tàcita i una sensualitat que podem observar en un comentari sobre els macarrons, un viatge en metro o una copa al bar. Val molt la pena. En la mateixa col·lecció, Lluís Calvo (Saragossa, 1963) presenta Ancestral, un exercici barroc, en els límits. La proliferació d’imatges té moments culminants: “La composició morta, / el plor distant del nen. // I l’àngel que ens amaga / la crucifixió futura.”
Un altre veterà, Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) s’interroga a Cos de poderosa llum (Meteora) sobre els mecanisme de l’amor (“fora de l’amor no hi ha camí”) en la resistència diària, amb mirades al cinema italià neorealista en la primera part i a nombrosos referents cultes literaris i cinematogràfics en la segona.
Prologat per Enric Casasses arriba Salvador Renobell (Barcelona, 1967) a Perquè ha de ser així (Poncianes), una mena de dietari en vers, farcit de divertides referències quotidianes. Té empenta. També la té Pau Vadell (Calonge, 1984), que amb Terra llarga (Labreu) dedica a Francesc Garriga el seu pelegrinatge ple d’ocells i imatges sinuoses de gran plasticitat i energia. En una línia semblant, Xavier Serrahima (Terrassa, 1966) publica Oceà d’incertesa (Fonoll), una aproximació discursiva i formalista a les arrels del llenguatge i del silenci. Tots els elements hi són presents, pura llum.
Per acabar, Laia Llobera (Barcelona, 1983) presenta a Boscana (Lleonard Muntaner) una visió moderna de la naturalesa, plena de personificacions en llenguatge àgil i minimalista d’etèria densitat: “el silenci de les pedres / origen i final / avui t’arrossega per l’arbreda”.
