Una oda sònica al dolor crònic
‘Argent_viu’, el nou poemari de Joan Josep Camacho Grau, es completa amb un CD de Dreamachine
No és fàcil preguntar “de què va” un poemari i encara ho és menys contestar a la pregunta. Així que durant la conversa amb Joan Josep Camacho Grau no arribem a cap conclusió sobre Argent_viu, el seu últim llibre i el primer que li publica, després de vint anys en les trinxeres de la poesia, una editorial gironina: Edicions Tremendes . Al cap d’una estona, envia un missatge: “Ara que ho penso crec que el llibre és una crítica al consumisme i als gurus d’autoajuda i una oda al dolor crònic.” I així consta.
En realitat, Argent_viu no és només un llibre, sinó un llibre-CD, en què els versos plasmats sobre el paper estan repartits en vuit blocs que es corresponen amb les vuit peces sonores incloses –entre dos cut-ups radiofònics– en el disc signat per Dreamachine , el projecte que Camacho Grau comparteix amb Rafael Cruz (guitarra, baix i gravació), que ha anat creant els temes a partir dels poemes que li anava passant el seu aliat. Ara sense local propi, després del tancament forçat de la Fuck_tory al Barri Vell de Girona, Dreamachine ha preparat i gravat aquest disc als bucs de l’Espai Marfà. Avui presentaran Argent_viu a la Llibreria 22 de Girona, amb un concert gratuït de Dreamachine (19 h).
És evident que la proposta de Camacho Grau i Dreamachine s’aparta de les convencions poètiques i per això Edicions Tremendes ha publicat Argent_viu en la seva col·lecció Freejazz, que dona sortida a obres experimentals com aquesta. El títol juga amb la idea de ser un argent viu, com algú que no pot estar-se quiet, i també amb l’argent com el vil metall, “la pasta que no arriba... o que tothom està venut”. El llibre s’obre i es tanca amb un refrany reversible agafat prestat a Joan Amades (“Valen més llibres que lliures / Valen més lliures que llibres”), però s’hi pot trobar també una cita de Chinaski / Bukowski o un poema titulat Nirvana, que en realitat és una adaptació del Where did you sleep last night? de Leadbelly segons Cobain. La resta són poemes curts i descarnats, després escopits entre ràfegues de guitarra.